dijous, 4 d’agost de 2011

El mercat de Sert

Joan Centellas (2008): Vic. Mercat del Ram
Enlloc no hi ha, és cert, el que hi ha a la Carena. I, com que el paisatge és tan obert, et fa la impressió de vegades que no necessites res més. Però això no és veritat, jo necessitava alguna altra cosa, necessitava veure món, un món que no havia vist. Volia anar almenys fins a Serd. Hi anirem a comprar, vaig anunciar a en Robert. Dona, no cal, va dir ell, amant sempre del mínim esforç, si ho encarreguem ja ens ho pujaran, ja ho saps. Sí, però és que jo vull veure com ho venen a plaça, jo tenia la fal·lera de conèixer aquell món de què parlava tothom d'ençà que hi havia la carretera, has de pensar, Tònia, que hi ha tantíssima gent que de vegades no pots passar bé, em deien. I d'on surt, la gent, vaig demanar. Doncs surten de Serd mateix i de les rodalies. Érem al safareig rentant, com sempre, encara ho feia jo però ja venia amb mi la Tineta i almenys érem dues a posar-nos-hi i anàvem més de pressa. Ens trèiem el mocador com sempre, sembla que els va agradar la idea perquè ara tothom es treu el mocador quan va al safareig, és com un costum que ha acabat arrelant. Doncs quedaràs espaordida, noia, ja ho veuràs, em deia una dona que hi havia anat no feia pas gaire. Doncs jo penso anar-hi cada setmana, va fer una altra, ara que arribarà fins aquí l'automòbil de línia, s'ha d'aprofitar.
Jo també vaig agafar l'automòbil de línia un dissabte. No havia pujat mai en aquella mena de carruatge amb motor. Anava molt de pressa, als revols quèiem d'una banda a l'altra i jo em vaig marejar. Em ve per somriure quan ho recordo, si em sembla que aquells cotxes trigaven una hora i mitja a fer el trajecte de la Carena  a Serd, i, ves, ara amb tres quarts d'hora ja hi han arribat. També em ve per somriure quan recordo com vaig vomitar, i com em va renyar el conductor perquè em va dir que el cotxe era nou, però jo li vaig dir que no hi havia pogut fer res, que no ho havia pogut resistir. Després, més tranquil·la, vaig acabar d'arribar a Serd. Hi anàvem la Tineta i jo, goita, ha canviat el paisatge, vaig indicar-li. Allà a baix no hi havia tants arbres i tot era pla i ample. Molt pla i molt ample.
Dario de Regoyos (1909): Mercat de Villafrnaca de Oria. Abadía de Montserrat
(...) Aquell dia que vam anar a Serd volíem comprar i no ho vam fer. Ens va agafar mal de cap a totes dues i vam tornar a agafar el cotxe de línia i quan vam ser altre cop a la Carena tothom es va estranyar que no haguéssim comprat res. Ara em fa sonriure aquell primer viatge, sobretot tenint en compte que, a partir de llavors, més o menus, vam començar a baixar cada dissabte a Serd per comprar de tot, perquè hi havia realment de tot, verdures i fruites que no havíem vist mai i que venien d'altres terres de Catalunya, i peces de porc que fèiem durar tota la setmana. I coses que necessitàvem per a la casa. I de tot, perquè quan un s'acostuma al luxe de poder triar ja no es ocnforma amb la imposició d'un sol producte.

Blanca Busquets (2011): La nevada del cucut, Rosadelsvents,  160-166.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT