dimarts, 12 de juliol de 2011

Meditacions en el restaurant de la Residència


Conbarba (2008). Comedor

Feia tants anys que no viatjava, que no entrava en un aeroport o en una estació important, que no menjava en cap restaurant per turistes, tants anys, que no sabia què cal fer per servir-se en un autoservei; la cafeteria restaurant self-service de l’hospital era molt gran, si hi ha potser vuit -centes habitacions ocupades, calculà, si van i vénen per tant els familiars de més de dos mil malalts, i si afe­gim encara els metges, infermeres, auxiliars i personal divers, no és gens estrany que ell no haguera vist mai ni imaginat mai una sala de menjar tan extensa i poblada com aquesta, però també era cert que en moltes ciutats i províncies d’Europa l’hospital públic és l’edifici més gros del territori i el centre o empresa de més alt pressupost i on treballa més gent, què passaria doncs amb l’eco­nomia si de sobte no hi haguera malalts?, si hagueren de tancar els hospitals, les clíniques i tota la indústria i comerç de la farmàcia perquè Déu té pietat i revoca la maledicció del paradís terrenal seria tant com condemnar el món al desconcert i a la catàstrofe, i fins a quins extrems abusaríem del menjar i del beure i de tota substància tòxica excitant o agradable si sabíem que res no ens pot fer mal?, i si el pa no costara cap suor ni treball i l’embaràs i el part no portaren molèstia ni dolor?, segurament els redactors del Gènesi no s’adonaven que en el primer capítol el pecat i el seu càstig ja figuren com a fonament i origen de la manera de viure dels humans, i que el paradís en la terra és tan humanament impossible que no podia durar ni regalat d’entrada: llegir la Bíblia a trossets, com ell fa gairebé cada dia, ensenya moltes veritats, moltes més de les que els seus autors pensaven. Va fer la cua del self-service amb paciència, davant i darrere i a les taules hi havia moltes més dones que homes, esposes, mares, germanes, filles, nores que passaran la nit maldormint en una butaca al costat del familiar malalt, perquè les dones tenen més resistència que els ho­mes o perquè les criatures i els malalts sempre han estat cosa seua, salus infirmorum, consolatrix afflictorum, les lletanies que sa mare recitava en llatí cada nit en acabar el rosari; Teodor hagué d’expli­car-li que cal agafar una safata, posar-hi damunt un rectangle de paper fet a mida on diu Hospital La Fe Servei Valencià de Salut com als llençols i als pijames, recollir got, tovallonet i coberts, i després circular a poc a poc en filera davant d’un llarg mostrador i triar, tan fàcil que pareix per als que hi tenen costum i tan difícil per a ell, el maregen tants plats preparats exhibits sota una llum duríssima, vidre, alumini, paper de cel·lofana, cambreres amb gorres de plàstic, cuiners que si anaren de verd i no de blanc parei­xerien cirurgians treballant i regnant sota els focus entre instru­ments i recipients d’acer, no sabia què fer, si havia de demanar o agafar ell mateix; es girà cap a Teodor, l’home d’uniforme va som­riure i li va fer un gest com indicant que tot era possible, que tria­ra algun plat, i llavors ell s’adonà que estaven creant un embús en la cua, una aturada en el ritme del trànsit, i sense haver de mirar cap arrere va sentir clarament en la pell que el miraven com un cos estrany.
     «Don Salvador, ací no podem quedar-nos encantats», digué Teodor Llorens quan ja arribaven a la secció de postres i ell només portava en la safata una ensalada i un platet amb tres classes de formatge. «Si vol, deixe que passe jo davant i que vagen fent el compte a la caixa, però afanye’s a triar, que la gent té molt poca paciència.» Es va quedar mirant l’extensa exposició de plats de fruita amb diverses combinacions de dues o tres peces per plat, i pastissos, coques, tartes, crema, xocolate, nata, iogurts de colors, és encara quaresma i a la cartoixa cada monjo sol en la seua cel·la sopa només un tros de pa i un got d’aigua; trià un plat amb un tall de braç de gitano cobert generosament de xocolate fos.
Mira, Joan F. (2003). Purgatori. Capítol 3 [Meditacions en el restaurant de la Residència], Editorial Proa. Barcelona. pàg. 65-67.

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.

Sobre Joan F. Mira:
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT