Sensacions des de l'illa

Dona de sorra. Fina Masdéu (Salou, 2011)

L’illa era una mà oberta, pel setembre el raïm era ple, demanava la verema. El gotim esclafat a la boca gra rere gra, descalç a la tarda sobre la terra feliç dels passos d’un nen: això era l’agraïment més just, cap pregària no hi arribava. [...]

Jo pensava en els pagesos que havien plantat el blat als camps, en el sol que l’havia fet créixer, en la nau que l’havia portat pel mar. Allò era la pau, la bona voluntat, el pa blanc a taula, que a més feia bona olor. [...]

Al setembre hi ha dies de cel arran de terra. S’abaixa el pont llevadís del castell que té a l’aire i el cel, avall per una escala blava, descansa una mica a terra. A deu anys podia veure els graons angulosos, prou per remuntar-los amb els ulls. Ara em conformo havent-los vist i creient que encara hi són. El setembre és el mes de les núpcies de la superfície terrestre i l’espai de sobre encès per la llum. A les feixes esglaonades de les vinyes els pescadors fan de pagesos i cullen el raïm, que posen als coves fets per les dones. Abans i tot d’esprémer els penjolls, el dia de la verema embriaga els que van descalços entre les rengleres al sol i l’eixam de vespes assedegades. L’illa el setembre és una vaca que dóna vi. [...]

Vinyes a Santorini. Fina Masdéu (2010)

-Dóna’m un cop de mà a la cuina. Avui farem els espaguetis amb all, oli i julivert que t’agraden a tu i els ous ferrats que m’agraden a mi. [...]

-Àvia, com es fan els ous ferrats?

A la mama no m’atrevia a preguntar-li res, ens dèiem frases seques, que calia oblidar. I l’àvia responia llesta i aguda a l’auricular. Així vaig anar fent i a través seu vaig progressar fins a les albergínies a la parmesana. [...]

Vam arribar a una caleta, entre les roques es veia al sud una altra illa que jeia. Penjava damunt nostre l’ombra d’una figuera.

-Aquí es diu que es coneix que la fruita està al punt quan té el coll d’un penjat, la roba estripada i una llàgrima de mala dona.

-I per què de mala dona? –va preguntar.

-No ho sé, sembla que tenen llàgrimes més espesses, potser de dolor.

-De totes maneres la figa no és una fruita sinó una flor.

I per què la venen els verdulaires i no els floristes? Vaig pensar la rucada però no la vaig dir. N’hi vaig oferir una, la va obrir. Jo me la vaig menjar sencera, coll i tot. [...]

De tornada a les cases se sentia molta olor de tomàquet cuit. Havia començat l’aprovisionament de conserves, totes les cuines obeïen la cita. L’olor acompanyava els retorns a terra ferma de final de setembre. [...]

Erri De Luca. Els peixos no tanquen els ulls. Alzira 2012. Bromera