dimarts, 9 d’agost de 2011

Sops de pastor


Andrés Cortés y Aguilar: Cuinera
Havíem passat un terradet i entrat a la cuina. Era una peça molt gran, quals parets i sotre, emmascarats d’omba i de fum, semblaven fer-se enrera per a que no les atrapessin les mirades, i tann sols la llepada viva d’una peça d’aram o llauutó denunciava certament on eren. Sota el faldar de la xemeneia espurnejava un grapat de caliu, i vora el caliu negrejava quekcim potser una olla. Clavada de sets quatre potes i aixenquellades en la pemombra, i en positura èrtica, la llarga taula semblava un animalàs sense cap que es preparés per a envestir als que entraven.
La Mila encara entrellucà la pedra esmolada i llefiscosa ‘una aigüera, les portes d’un armari, el torn de passar farina... Mes tot lo altre restà per a ella en el misteri: un misteri farcit de sospreses i estranyors. (p. 65)
Numeta (2009): Sopa de farigola
(...) La cuina semblava una altra. Un quinqué e llauna verda, amb la carculla reflectint com un grapat d’adamants, l’enriolava tota. Les estovalles s’estenien sobre la taula, i al cim de les estovalles una sopera i quatre plats grocs semblaven talment peces d’or polit. El pastor apagà el llum i el va penjar sota el faldar de la xemeneia.
-Siguem-hi, ermitans? Tanmateix ja heu prou dejunat, pensi... –Però s’aturà, tot sorpreès.
-La sopera buida...! Com és això, petit?
-Vos-t’hi posat quelcom que te n’has descuidat? Malhaja la memori...! I a fe quepodem pas tirar de l’oia estant; nos escaldaríem pla bé els mostatxos...
I dient aicò anà al foc, portà l’olla i abocà la sopa. S’aixecà enlaire una gran aroma i una cargoladissa blanca, com si la sopera fos un pitxer d’enredadores florides. Toothom ensumà amb goig.
-Quina flaire! –cridà la Mila sorpresa.
-Sops de pastor, ermitana –contestà en Gaietà anant a deixar l’olla-. Un gra d’ai, un brotet e farigola, quatre gotes d’oli que bullin. Els homes sabemm pas fere gaire belles trifulques, com vosatros.
Però malgrat aquelles paraules, la Milà trobà que les sopes tenien tots els gustos: a cada cullerada se sentia retornar els esperits perduts, i quan no en guedà gota al plat, ella aixecà vers l’homenet remirgolat sos ulls humits d‘agraïment i plens d’una gran admiració. Quina sort haver trobat allà aquella ànima bona! ¿Com s’ho hauria fet, la primera nit, si s’hagués hagut de cuidar de tot, soleta?
Acabada la sopa, en Gaietà dugué una cassola d’arròs amb bacallà. Aleshores a la Mila se li escapà una mitja rialla: caa gra feia un través de dit.
-Veieu cosa de mèrit! –declarà el pastor, satisfet-. Aqueix plat de vianda m’ha esbuiaat una nit de dormir. Jo pensavi: ¿què els hi faràs que es puga roure...? Me venia al cap res que s’ho valgués, i rumiant, rumiant, m’han atrapat les aubes. Jo que aleshores me’n baixi cap a la Nina, atrapi a la mare d’aquest, tenim una sentada i ella m’ha tret a vora. (p. 71-73).
Víctor Català: Solitud. Edicions 62, 65-73.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT