A l'esquerra del carro s'aixecava un marge alterós, més eixit de dalt que de baix, com a punt d'esllavissar-se sobre el camí, però contingut per paretotes seques i desiguals, ventrudes ací i allà i més perilloses que el marge mateix. Al cim s'arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes farien l'espai com glavis apomellats, i, a trossos, amb tamarius de brancada bellugadissa o rengleres d'arns que aleshores començaven sa blanca florida tota enrondada de punxes.
De l'altra banda, i a cosa de cana i mitja per sota la carretera, s'estenia el pla de Ridorta, abraçat al turó i tot ell divís en partions simètriques, mateix que un gran tauler d'escacs. Aquestes partions eren els horts de regadiu, la riquesa del poble, esmerçada a bocinets entre tots els veïns, mercès a antics establiments emfitèutics. Aleshores s'hi veien virolejar arreu les notes frescals i alegres de la verdura tendra, clapejant la grogor colrada del terrer, enmigs dels viarons d'aigua clara, que espurnejaven al sol com llengues d'espill.
La Mila quedà ullpresa de tanta hermosura. A n'ella, la filla de la gran planúria, magra per falla de braços, d'aigua i d'adob, li semblà que no podia ésser veritable, sinó que la veia per virtud d'un miratge fantasiós, aquella altra planúria petiteta que, enclosa entremig d'un turó ple de cases i d'unes muntanyes de pedra crua i erma,tenia tan fecunda i riallera vida. Ni un pam de lloc vagatiu, ni una mala herba xuclant-se els sucs del terrer! Tot conreuat, tot girat de sota a sobre per l'aixada o per la fanga, tot amanyagant i servit a tall de senyor, tot fruitant superbament, amb una gran liberalitat d'amor i de bona volença!
Allà baix, en la terra de la Mila, la gent s'esgranva pels camps espaiosament, posant força tros entre uns i altres, i per les vores i marges amplíssims, coberts de brostam i mengia de tota mena, verdejaven al sol els lluerts i pasturaven les herbotes resseques quatre vaques magres, que reganyaven el costellam, despullat com unes graelles i uns ossos de les anques tan punxeguts, que cuidaven a foradar-los-hi la pell. Aquí no s'hi veia una de bèstia de mal profit, mes les persones hi estaven espesses com els dits en les mans; una munió de dones, com peces del gran joc, escampades arreu del taluler, bellugaven, feineres i escarassades com abelles, masegant la terra, fent muntar i baixar les poualanques, calçant la vianda o reposant sota la pampolada d'una figuera: totes amb les faldilles doblegades, els mocadors sobre la cara i braços i cames nus, adobant-se i embrunint-se al sol.
La Mila, tot guaitant-se-les, sentí que se li esbataava son ànima calda de terrassana i que un anhel, una fal·lera dolçament ofegada, l'empenyia a baixar del carro, a ficar-se per aquells horts i grapejar també, com les dones aquelles, la terra tèbia, les fulles humides, l'aigua regalada que s'esmunyia pel mig de les banques, quals flors d'or capejaven senyorívolament arran de marge.
Víctor Català (1901): Solitud, Edició crítica de Núria Nardi, Edicions 62, 44-46.
SOBRE SOLITUD:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada