Una cambrera imponent

Arellano-Ongpin, Mónica (2008). Antipasto di mare, at La Lancia d'Oro

Padovani ja s’esperava al restaurant quan va arribar Brunetti. El periodista estava dret entre el bar i la vitrina plena d’aperitius: cargolins de mar, sípia, gambes. Van encaixar breument i la signora Antonia, la imponent cambrera que era reina suprema del local, els va acompanyar a la taula. Un cop asseguts, van deixar la conversa sobre el crim i les xafarderies per a després d’haver consultat la signora Antonia sobre el dinar. Tot i que hi havia una carta, pocs clients habituals se la miraven. La majoria no l’havia vista mai. La selecció del dia i les especialitats estaven apuntades al cap de l’Antonia. Els va cantar la llista ràpidament, tot i que Brunetti sabia que això només era una formalitat. Igual de ràpidament ella mateixa va decidir que el que volien menjar era l’antipasto di mare, l’arròs amb gambes, i el branzino a la brasa, que els va assegurar que era fresc del dia. Padovani va preguntar si la signora considerava convenient que prengués també una amanida verda. Ella va concedir a la petició l’atenció que es mereixia, va dir que sí i va dir que prendrien el vi blanc de la casa, que va anar a buscar de seguida.

[…] Abans que li pogués contestar, va tornar Antonia. Padovani es va acabar l’última gamba del plat i li va somriure.

—Deliciós, signora.

Ella es va endur el seu plat i després el de Brunetti.

Va tornar de seguida amb l’arròs, fumejant i olorós. Quan va veure que Padovani agafava el saler de la taula, va dir:

—Ja té prou sal.

Ell va retirar la mà com si s’hagués cremat i va agafar la forquilla.

Donna Leon (2001). Mort a La Fenice. Barcelona: Edicions 62 (pàg.231-233).