dilluns, 25 de juliol de 2011

La llavor de la magrana

Luis Melendez. Bodegón con granadas, manzanas, acerolas y uvas en paisaje

Una vegada un home jove roba una mica de menjar. Per aquesta causa, el sultà ordenà que fos penjat. Camí de la forca, l'home digué al guardià que tenia un secret meravellós que li agradaria revelar al sultà i que si no podia dir-l'hi, moriria amb ell. El guardià portà l'home davant del sultà, que el comminà perquè revelés el secret.
"Excel·lència" digué l'home, "conec el secret d'enterrar una llavor a la terra i fer que creixi i doni fruits en una sola nit. El meu pare em va ensenyar com fer-ho i fóra una llàstima que el secret morís amb mi".
"Molt bé" digué el sultà. "Tens vint-i-quatre hores per provar que pots fer-ho. si no, seràs penjat."
El matí següent, l'home va ser portat al jardí del sultà. Allà l'esperaven el sultà i tota la seva cort. Amb molta cura, l'home cavà un forat i digué: "La llavor d'aquesta magrana només pot ser plantada per una persona que mai no hagi pres cap cosa que no li pertanyés. Com que jo he robat un tros de menjar, no puc plantar-la."
El sultà assenyalà un dels seus visirs i digué: "Planta la llavor".
"No puc, excel·lència", digué el visir. "Quan era jove em vaig endur diners que pertanyien al meu pare i mai més els hi vaig tornar."
Aleshores el sultà es va girar cap al seu tresorer. "Tu plantaràs la llavor" li ordenà.
"Excel·lència, tant de bo   fer-ho. Però he tractat amb sumes tan considerables de diners que no és possible que hagi declarat més o menys en fer els comptes. No puc plantar la llavor."
Llavors tothom va girar-se cap al sultà i li preguntaren: "Per què no planta la llavor su Excel·lència?"
El sultà s'enrojolà i rondinà: "Jo soc el sultà de moltes terres. Qui podria dir que realment em pertanyen totes?"
L'home mirà tothom i baixant els ulls digué: "Tots vosaltres sou homes poderosos. Sou rics i no us cal res. Malgrat tot, cap de vosaltres pot plantar la llavor. Jo sóc tan sols una persona sens importància que he robat una mica de menjar per tal de no morir de fam. I ara seré penjat mentre tots vosaltres sou lliures de seguir vivint."
El sultà, complagut amb el truc, somrigué a l'home jove. Li concedí el perdó i el nomenà membre de la seva cort. L'home mai més no va passar fam.

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 159-160.

Si voleu informació sobre Luis Meléndez, podeu llegir a aquest blog Luis Meléndez, verdad y abstraccion.
Més contes: 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT