divendres, 30 d’agost de 2013

Pinyons

Svein Erik Larsen (2012): Pinje Pinus Pinea Stone Pine
De sobte m’adono que els cinc pins que voregen el camí d’accés són plens d’activitat. Pel so sembla com si els esquirols estiguessin esqueixant fulls de paper, o mossegant panini, aqueixos panets durs italians. Un home baixa d’un bot d’un cotxe, agafa tres o quatre pinyes i continua ràpidament el seu camí. El signor Martini. Espero que porti notícies i hagi trobat algú que pugui llaurar les terrasses. Escull una de les pinyes i la colpeja contra el mur de pedra. En cauen pedretes negres. N’obre una amb una pedra i sosté un òval recobert d’una pell fosca. “Pinolo”, anuncia. Aleshores assenyala les fosques i petites peces escampades pel camí d’accés. “Torta della nonna”, declara, por si de cas no n’he captat el sentit. Millor encara, penso, pesto per fer-lo amb l’abundant alfàbrega que ha sortit de les sis plantes que he plantat. M’encanten els pinyons a l’amanida. Pinyons! I els he estat trepitjant.
Per descomptat, ja sabia que els pinyons vénen dels pins. Fins i tot he inspeccionat els arbres del pati de l’edifici on visc per veure si trobava pinyons enlloc. Però no se m’hauria acudit pensar en els arbres que voregen el camí: fins ara, per a mi no eren més que arbres que no necessitaven una atenció immediata. La imatge que he tingut sempre dels pins era més aviat pictòrica, com aqueixos arbres de vegades atrofiats pels vents marins que abunden en moltes ciutats costaneres de la Mediterrània, entre els quals vagarejava Dante en el seu exili a Ravenna. En canvi, els arbres que voregen el camí són lleugers i alts. Imagina-t’ho, aquest simple pino domestico (el veig a la meva guia d’arbres) donarà els seus fruits mantegosos, tan deliciosos quan es torren. Aquí devia viure una d’aqueixes nonne que fan gruixudes coques guarnides amb pinolo, i feia deliciosos ravioli amb farcit de nocciole mòltes, avellanes, i macarrons i altres torte, perquè també hi ha vint ametllers i un avellaner que fa ombra i es decanta sota el pes de la seva collita. La nocciola creix amb una part aplanada a la base, com si fos un fermall i hom el pogués subjectar a la solapa. Les ametlles estan embolicades amb un suau vellut canyella. Fins i tot l’arbre que va caure sobre la terrassa i segurament s’està morint ha produït una abundant collita.
Potser el signor Martini hauria d’haver tornat ja al seu despatx i s’hagi de preparar per ensenyar a d’altres clients estrangers cases sense teulada o sense aigua, però es posa a recollir pinoli amb mi. Com la majoria d’italians que he conegut, sembla tenir temps de sobres. M’encanta veure la intensitat amb què viuen cada moment. La superfície sutjosa dels pinyons aviat ens emmascara les mans. “Com és que sap tantes coses? –li pregunto. Ha nascut al camp? Les pinyes cauen sempre el mateix dia? Abans m’havia dit que les avellanes són madures el 22 d’agost, festiu en honor de l’estranger sant Filiberto.
(…)
Després de passar mitja hora obrint pinyons, en tinc unes quatre cullerades. Tinc les mans enganxifoses i negres. No m’estranya que les bossetes de cel·lofana de seixanta grams que compro a casa siguin tan cares.

Mayes, Frances (2002). Bajo el so de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 78-80.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT