divendres, 26 d’agost del 2011

Taula parada

Manuel Benedito (1875-1963)
Des de Barcelona havia dut una mica de menjar al capdamunt de la bossa grossa de nylon. Si fa no fa el que havien sopat la nit abans. Amb el que quedava, la Palmira ben just havia pogut apariar l'esmorzar del Leandre.
Quan ja no podien passar per més i calia enraonar de la Sabina, encara no ho van fer. Des de la porta els sorprenia la veu coneguda de la veïna de Torrent, la Roseta de casa Lau.
"¿Que hi ha tornat gent, en aquesta casa?" "Entreu, entreu Roseta." La Palmira, seguida del seu sogre, va avançar des de la sala cap al corredor, quan es van trobar no va poder abraçar-la. "Reïra de dona", va dir Leandre.
Duia en una ma un tupí de terrissa i en l'altra alçava una ferrada amb trumfes, una col, uns quants ous. Al tupí hi havia llet acabada de munyir.
"De la meua Fosca, ¿encara te'n recordes, Palmira?"
La Roseta del Lau va passar els presents a mans de l'altra dona, no va voler esperar els dos recipients, ja se'n tornava; no volia passar, no, calia que esmorzessin... Se'n va anar.
Leandre tampoc no va tardar a seguir el camí de la porta. Abans de traspassar-la, només va dir "me'n vai" i la Palmira es va quedar sense saber si passaria per casa de la filla, però estava certa que no ho faria. Quan ella sortís, no li tocava altre remei que visitar la seva cunyada. No podia badar gaire, l'estona passava volant.
En el fons, el tema que es discutia al poble era si a Barcelona els Raurill passaven necessitats. Si vivien estrets i menjaven com cal, si la feina els era, de debò, més lleugera que a pagès. I a casa la Sabina, sense gastar ni una paraula, també es debatia, a més a més, si calia mantenir la mateixa guaita ferotge, esmolada, eixuta de moviments, aquella guerra freda sense esperança de pau, senzillament per covar la rancúnia pels antics desencerts, a foc lent. Sempre brasa roent sota la cendra, sense ganes d'engreixar la flama.
La Palmira mirava l'altra dona amb la llum que la ciutat li havia deixat als ulls, sense que ella mateixa ho conegués, i va veure-la estranya darrere el davantal etern, al costat de cada quadret blanc, un de gris, i així així fins al ribet que el reforçava tot al voltant. (...)
Va quedar dit, com un manament més, que el pare i ella, dona del germà, dinarien a casa seva. L'endemà era el primer dia de la festa, no hauria estar honrós de cara al poble que es complís d'una altra forma. (...)
Dtodaf  (2007): Sopera Pont de Suert
Quan van travessar la plaça només hi havia canalla jugant al taulell dels músics, esquinçant els serrells de paper fi, cada cinc pams d'un color. Caminaven sense enraonar i al costat de totes les diferències, els reunia la tibantor que a tots dos dominava. A cada pas, Leandre es deia que era el seu dret, dictat per la llei dels costums, que havia heretat com la sang i la terra. Anava a dinar a casa la seva filla. S'acalorava pel record de l'home que trobaria al seu costat, amb qui s'havia casat manada per ell mateix, i ell, aconsellat per un parent que a l'infern passés. Amb aquell equilibri coix del pensament, entrava al terrenya de la batalla mentre remuntava les escales de casa Manoi. Al seu costat, la Palmira qui sap en què pensava. No pas en cap dret. S'hauria estimat més un sol plat d'escudella que aquell dinar de festa.
La taula era parada i el Frederic n'ocupava el capa. A la seva vora, la mare d'ells estava dreta, les mans agafades a la cadira, com si l'emparés. La Palmira es va acostar a fer els compliments a la Doloretes, després de dir bon dia a tothom. El cunyat no s'havia alçat de taula, s'hi veia atrinxerat, i en la confusió de veus li havia semblat mastegar un bon dia que s'havia empassat sense que sonés.
La primera ferida del combat no va fer soroll. A l'altre cap de taula, no hi havia plat ni coberts i va quedar buit. La filla també estava en contra seu, va enravenar-se Leandre mentre s'asseia al costat de la cadira que la Sabina ocuparia quan hagués servir tots els plats.
El silenci permetia escoltar la llossa tustant les partes blanques de la sopera. Primerament es va abocar al plat de Frederic; en acabar, la Doloretes va voler que Leandre fos seon. "Primer els homes!", va dir. Ningú no li ho va agrair, mentre la Palmira enraonava amb esforç, que ningú tampoc no agrairia. Ella havia de rebre el plat servit en quart lloc, just abans de l'últim, que la tradició reserva a la mestressa. La sopa era bona, però només en va repetir el Frederic; mentre la Palmira retirava els plats fondos dels altres, ell mateix va decantar la sopera i va arramassar la sopa que quedava amb la llossa, preguntant a la seva mare si en volia més i rient de seguida perquè la dona menjava a pleret, de la punta de la cullera, com si tingués por d'escaldar-se i molt possiblement tenia por.
El menjador quedava a la part obaga de la casa. En ple estiu l'ambient era fresc, igual que eixutes quedaven les converses malgrat que el porró, com fruit d'un acord previ i sense gaire reposar, anava del Frederic al Leandre i del Leandre al Frederic. La Palmira i la Doloretes eren les missatgeres amatents d'aquell trasllat continu, talment es tractés d'una bandera blanca creuant el camp de batalla.
Amb tan poca conversa avançaven de menjar. Ja havien despatxat una plata d'amanit després de la sopa i enfilaven, decidits, el guisat de pollastre amb moixarrons. Ben prest una platada de crema ompliria la presidència, al mig de taula. "Hi tinc dret." S'ho havia repetit més de tres camins. Cada un dels instants que havia tingut ganes d'alçar-se de la cadira i estossinar el seu gendre.

Barbal, Maria (1992): CàmforaCicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 297-299.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT