Uns anglesos a Tossa de Mar

Oskar Zügel (1958). Boote 

Quan s’acaba el teulat els catalans tenen el costum de celebrar-ho amb un sopar general. Es posa una bandera a dalt de tot perquè se sàpiga.[...]. El teulat va quedar enllestit a mitjan octubre i vam celebrar-ho amb la trentena de treballadors a la fonda Maria Àngela. La Maria Àngela era la cuinera i, per començar, ens va servir una escudella. Es tracta d’una sopa amb tot de coses flotant: talls de pollastre, trossos de botifarra negra, patates, mongetes i Déu sap què més. Quan sóc a la carnisseria fent cua, sempre em quedo embadalida veient com les dones van triant meticulosament, l’un darrere l’altre, els nombrosos ingredients per fer l’escudella. Després va venir l’arròs a la cassola, l’arròs a la catalana. Un s’ha d’imaginar el contingut d’un aquàrium, tot a trossets, guisat amb arròs amb un sofregit celestial. Els plats s’omplien fins dalt amb aquesta barreja i aquí començava l’àpat de veritat. Els homes feien apostes per veure qui en menjaria més. I així els plats buits s’omplien ràpidament. L’Archie, en Marcus i jo vam quedar aviat derrotats, però els altres no paraven. A l’últim, el partit va quedar entre en Jaume i un altre paleta. Ens miràvem aquell espectacle fascinats. La Maria Àngela va sortir a presenciar la final. L’altre paleta va dir prou. En Jaume es va acabar el plat i en va demanar un altre. Va guanyar sense discussió.

Després va venir el pollastre. Els pollastres catalans són ben divertits, més aviat petits i escarransits, però són tendres i saborosos. Per treure’n el millor, cal menjar-se’ls amb els dits. Ara la xerrameca havia anat pujant de to i aquella riuada de català ens inundava. No enteníem res, però quan algú es dirigia a nosaltres ho feia en castellà. Després del pollastre van servir bols de fruita i puros amb el cafè. Les ampolles de vi corrien sense parar, tot i que, en comparació de la seva gana pantagruèlica, no es pot dir que aquells homes beguessin gaire. Van començar a remoure cadires i algú va començar a cantar. Aviat tots els que tenien bona veu havien fet el seu solo. [...] Cantaven velles cançons catalanes, incloent-hi Els Segadors, que havia estat prohibida abans de la proclamació de la república el 1931. Els apludiments eren entusiastes.
Vam quedar especialment tocats per l’ambient d’aquell sopar. En cap moment no ens van fer sentir estrangers ni va semblar que féssim nosa en aquella colla d’amics.

Nancy Johnstone (2011). Un hotel a la costa. (Tossa de Mar, 1934-1939). Barcelona. Tusquets.

Sobre Nancy Johnstone i la seva obra.

Sobre Oskar Zügel.