De la literatura a les cuines de la Mediterrània: Herbes aromàtiques

dijous, 2 d’agost del 2012

Herbes aromàtiques

Natalia Gustafson (2010). The new borns (2/365)

Agafo una mica de farigola, romer i sàlvia i ho vaig posant en una cistella, tot desitjant poder emportar-m’ho a San Francisco, on tinc una jardinera d’herbes aromàtiques. Aquí el sol fa que doblin la mida cada poques setmanes. L’orenga que creix prop del pou de seguida forma un cercle de quasi un metre i mig. Fins i tot la menta silvestre i la tarongina que vaig arrencar del turó i vaig transplantar aquí s’han reproduït. Menta. Virgili diu que els cérvols ferits pels caçadors busquen la menta per a les ferides. A la Toscana, on els caçadors fa temps que van foragitant-ne la vida salvatge, la menta abunda més que no pas els cérvols. Maria Rita, a la seva tenda de frutta e verdura, m’aconsella que faci servir tarongina per a les amanides i les verdures, també a l’aigua del bany. Crec que m’agradaria tallar herbes fins i tot si no les emprés per cuinar. La força de l’herba acabada de collir beneficia tant el gust del menjar com el plaer de preparar-lo. Després de collir la farigola, no em rento les mans fins que la fragància no s’esvaeix. He plantat una bardissa de sàlvia, més de la que mai podré utilizar, i en deixo la majoria de les flors per a les papallones. Les flors de la sàlvia, junt amb les de l’espígol, fan molt bonic en rams de flors silvestres. La resta, l’asseco o la faig servir recent tallada, normalment per als fesols amb sàlvia esmicolada i oli d’oliva, un dels plats favorits dels toscans, els quals hom coneix com a “menjadors de fesols”.

Cada cop que fem alguna cosa a la graella, Ed sacseja llargs manats de romer sobre les brases i la carn. Les seves fulles cruixents no només afegeixen sabor sinó que també es poden rosegar. Quan fem gambetes, Ed les enfila en branquetes de romer.

Tinc pots d’alfàbrega al costat de la porta de la cuina, perquè se suposa que espanta les mosques. Al llarg de les setmanes que va durar la construcción del mur i la perforació del pou, vaig veure que un treballador en premia unes fulles entre les mans i se les fregava damunt del fibló que tenia clavat. Deia que treia el dolor. Una mata més gran creix uns metres enllà. Com més en tallo, més sembla que en creixi. En faig servir fulles senceres per a sucs estiuencs i plats de tomaca. De totes les herbes, l’alfàbrega és la que milor expressa l’essència de l’estiu toscà.

Mayes, Frances (2002): Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 137-138. Traducció al català de Fina Masdéu.