 |
| Eliantotralenuvole (2008). Paella |
Bibiana havia parat la taula del menjador com qui prepara un dinar de gran solemnitat, venia de la cuina amb passos curts i anava dipositant plats de vaixella fina, degué dubtar si un dels plats tenia un pèl i el mirà contra la llum d’una finestra encortinada, el colpejà amb una ungla, i la porcellana va dringar amb el so pur i llarg d’una campana; després va distribuir coberts de plata, va col·locar una petita bateria de copes de vidre tallat davant de cada plaça, i mentrestant Teodor vestit amb jaqueta blanca d’esmòquing servia els martinis, renovava els platerets d’ametles torrades i d’olives farcides punxades amb un furgadents, i esperava a peu dret les ordres de l’amo de casa.
«Vinga, seiem a taula, i no feu cares llargues», va dir Josep Donat després d’haver consumit més de mitja botella de ginebra amb un raig de martini blanc en cada got, i es va alçar el primer del sofà. La taula parada era gran, un llarg rectangle cobert d’estovalles de fil, les quatre places preparades amb copes i plats, dos i dos enfrontades, n’ocupaven a penes una tercera part, i la resta de la taula era buida, com en un convit on a última hora no s’han presentat la major part dels convidats i han hagut d’enretirar els plats i els coberts. En un extrem va seure l’amo, avui no amb pijama ni amb bata de seda sinó amb jaqueta i corbata, al seu costat va fer seure Matilde, i enfront es van col·locar Salvador i la infermera pentinada com si eixira de la perruqueria, maquillada, i amb un vestit clar elegant i ajustat, un vestit com si anara a un sopar de casament o a una festa.
«Gràcies per haver acceptat la invitació», va dir Josep. Tocà lleugerament la vora d’una copa, i Teodor li va servir vi blanc.
«Hauries d’haver servit primer les senyores», observà l’amo amb suavitat, i a continuació el dinar no va ser un dinar silenciós, ni un dinar de família on es parla de tot, ni un dinar d’aniversari amb rialles i felicitacions, va ser una llarga història, una teoria, un discurs interromput només per la masticació del peix i de la carn, pels freqüents glops de vi, i pels moments en què el malalt tancava els ulls, inspirava amb dificultat inflant el pit per omplir d’aire l’únic pulmó, alenava una mica, i pareixia que reflexionava sobre allò que acabava de dir o sobre com continuar la narració.
«No he tingut fills de cap dona», digué mentre separava amb el ganivet i la forquilla trossets d’anguila d’una cassoleta d’all-i-pebre, una cassoleta de fang vernissat fosc sobre el gran plat de porcellana blanca delicada. «Bibiana és del Palmar, i per tant de família de pescadors d’anguiles», continuà, mirant cap a Matilde, com explicant l’excel·lència del plat. «Ma mare només feia all-i-pebre quan alguna peixatera ambulant li portava les anguiles a casa i li les deixava decapitades, pelades i tallades a trossos, i encara tallades cada tros es movia i saltava com si estiguera viu, a ella li feia moltíssima impressió i no els tocava fins que es quedaven quiets. I tu tampoc has tingut fills, Salvador», va alçar els ulls del plat, el va mirar, i s’aturà un instant abans d’afegir: «Supose.»
L’all-i-pebre era de bon pebre roig, gens coent, i cada mos d’anguila es desfeia gairebé sense mastegar a la boca, feia tants anys que Salvador no n’havia menjat que ara trobava el gust del plat exòtic i llunyà, ni un record de quan el guisava la mare ni un perfum interior, només un sabor sorprenent i apagat, com la carn fada i blanca de cocodril que havia tastat una volta a Guinea (...).
Cada vegada que alçava la vista del plat, Salvador havia de fer un petit esforç per no mirar directament la cara de Matilde, o per evitar que es trobaren massa sovint els ulls: els d’ella no expressaven cap emoció particular, feia veure que escoltava amb un gran interés la història de Josep, o realment sí que li interessava, contestava amb un sí per favor, no per favor quan Teodor o el mateix amo de casa li preguntaven si volia més aigua o més vi. (...) I Teodor venia de la cuina portant una paella petita de quatre racions damunt d’una mà plana i alçada a l’altura del muscle com un cambrer de terrassa de bar quan porta una safata, l’acostà als comensals, i l’amo la va inspeccionar atentament observant-ne el color, la textura i l’olor i va dir que, com sempre, hauria de felicitar efusivament Bibiana, però que per favor a ell li’n posara a penes una cullerada al plat, només per tastar l’obra d’art, que de sobte havia perdut tota la gana o la poca que en tenia l’havia gastada sucant l’all-i-pebre, i que servira primer les senyores, per favor. Una miqueta de vi negre sí que beuria, hi ha coses que no hem de menysprear quan les tenim davant, digué mirant de cara la infermera, o més exactament el pit de la infermera; és molt amable però mai no m’havien dit ‘Cosa’, digué Marta somrient aguantant-li la mirada; per exemple, continuà Josep, una botella de vi com aquesta, una reserva del setanta, mirà cap a Matilde, si no m’equivoque és l’any que tu vas nàixer, un vi de vint-i-sis anys; i què me’n dius de les paelles de Bibiana, Salvador, són o no són des de sempre les millors que has menjat en la vida? Ell intentà amb bona voluntat comprovar si aquesta paella excel·lent li evocava sabors de paelles antigues, s’esforçà a concentrar-s’hi, però no era gens clar si allò que evocava era el gust de l’arròs, la verdura i la carn o si eren els dinars de diumenge quan Bibiana més jove, potser més o menys de l’edat de la mare, en realitat només preparava els ingredients i el sofregit i després era el pare qui finalment vigilava la cocció de l’arròs amb foc de llenya i reclamava per a ell mateix la crítica o el mèrit (...).
Mira, Joan F. (2003). Purgatori. Capítol 6 [L'all i pebre dels 60 anys], Editorial Proa. Barcelona. pàg. 148-158.
Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.
Sobre Joan F. Mira:
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada