 |
| Carlos Mascaró: Pa |
A l'ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s'esfilegassava dolça i queia quasi blana sobre els rostres del reunits. A damunt d'una taula llarga lluïen unes tovalles blanques de roba de fil on na Marianna, la filla gran dels amitgers, acabava de posar uns plats amb olives verdes i coents, negres i trencades, i un parell de flasquets de vi blanc, vi de les vinyes de Binissalem que pertanyien a Gabriel Valls, fruit de l'herència del seu germà Pere.
- Llescaré pa - digué l'al·lota que servia- i, si vos ho estimau més, coca de trempó. És feta nostra - encara insití perquè ningú no es decidia-, pastada de mans netes, de tota confiança.
- Un bon gust d'oli que deu tenir...!- féu el selleter Pons,amb un somriure.
- Tastau-la -, contestà la al·loteta, a la qual no havia passat per alt el comentari que no es prengué a mal.
Carme Riera (1994): Dins el darrer blau. Barcelona: Ediciones Destino, pp. 72-73.
Carme Riera (1994): Dins el darrer blau. Barcelona: Ediciones Destino, pp. 72-73.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada