dilluns, 9 de gener de 2012

Herbes remeieres

ProCan XXI (2008). Postal antigua de farmacia
Segons el que explica David Griñó i Garriga, després del Decret de Nova Planta promulgat per Felipe V, la rudimentària farmàcia química de l’època s’avergonyí de la companyia de les herbes i es va produir un desdoblament dels especiers en apotecaris i herbolaris, de vegades aquest acusats de fomentar l’alcavoteria i la superstició. Fins a les darreries del segle XVIII i començament del XIX, encara circulaven per Barcelona uns venedors ambulants d’herbes medicinals.
L’instint de supervivència ha estat perenne en l’home, per tant, al llarg de tots els temps hi ha hagut investigació en tots els camps per intentar guarir malalties o  lesions. I vencent error, s’ha  desenvolupat un coneixement del poder curatiu –i també metzinós- de les plantes. A totes les societats primitives aparegueren uns personatges, els bruixots, els nigromants, que, amb fórmules més o menys secretes, fent servir components vegetals de manera predominant, aconseguien de vegades una base terapèutica. S’assegura que el text farmacèutic més antic és la taula de Nippus, redactada en escriptura cuneïforme, un conjunt de receptes elaborades per un metge sumeri del tercer mil·leni a.C.
Pots de la Farmàcia Esteve de Llívia, d'origen medieval, probablement la més antiga d'Europa
Hipòcrates, uns 450 anys a.C., va arribar a descriure l’efecte de més de dues-centes espècies de plantes. Se’l podria designar, si no com a descobridor, sí com a precursor de l’aspirina –va intuir els analgèsics-, perquè recomanava als seus deixebles, quan tenien mal de cap, que es preparassin una composició a base d’escorça de salz (salix), que segons havia descobert, tenia unes propietats singulars, que ara en dirien analgèsiques; al llarg del temps, el salixsàviament manipulat i estudiat ha donat lloc a un producte gairebé imprescindible, com són ara els salicilats. Sembla ser, però, que malgrat la seva ciència, l’anomenat “pare de la medicina”, creia mes en l’efecte de la natura i en la saviesa de la naturalesa que en les seves herbes i per això aconsellava als seus pacients dietes naturals.: “Que els teus aliments siguin les teves úniques medicines i que les teves úniques medicines siguin els teus aliments.”
Després vingueren els mags, els savis, ja més coneixedors de plantes, descobriren alcaloides, glucòsids, saponines, principis amargants, tannins, olis essencials i també antisèptics, que permeteren confeccionar una farmacopea empírica.
Louis Pasteur va morir l’any 1895; fou el creador de la microbiologia, creà també els mètodes asèptics i l’aplicació de vacunes. Trenta anys després, l’any 1928, Alexander Fleming va adonar-se del gran poder antibacterià d’un fong, el Penicillium notatum, però el desenvolupament del descobriment tardà deu anys i no es va donar a conèixer fins l’any 1940, i encara per imposició i necessitats de guerra; no obstant, des del final del segle passat se sap que els nostres pastors dels Pirineus curaven les ferides infectades dels bens amb cataplasmes de pa florit, però no sabien que aquella floridura era un fong.
Ja han passat 2.500 anys,més o menys, des que Hipòcrates va fer la seva llista i les recomanacions naturistes, però els homes les han oblidat bastant. De manera general la teoria hipocràtica ja no és possible i per això s’ha de recórrer a les medicines. No obstant, però, com que només cent anys enrere els productes de l’apotecari encara no estaven a l’abast, s’havia de conèixer les hermes remeieres i seguir els consells dels herbolaris.
Els bruixots primer i els herbolaris després, havien observat que herbes de flors blanques són emol·lients en forma de cataplasmes; les grogues, tòniques, vigoritzants; les roges, astringents, restrenyes els teixits orgànics, i que amb les de flors blaves, moltes vegades càustiques, calia anar amb precaució.
Fins que no va donar resultat el sistema, no hi ha dubte que calgué superar molts errors. I amb les herbes passa com amb els bolets, que si un l’erra de mig a mig, ja no li queda una altra oportunitat per tornar a equivocar-se.
Giné,Cristina (2010). Te de roca. Jasonia saxatilis
La professió d’herbolari, que alguns tenen per la més antiga del món si es pensa que abans dels herbolaris hi havia els bruixots (la teoria posa en dubte el “rècord” d’antiguitat professional que tradicionalment s’ha atribuït a la prostitució), era, per essència, ambulant, i Catalunya ha estat una terra favorable a aquest comerç entr màgic i científic. Foren els herbolaris del principi del segle XIX els que iniciaren les generacions sedentàries, hereu dels venedors correcamins que anaven a fires i mercats a vendre herbes que ells mateixos recollien a les muntanyes. A partir dels sedentaris es cultivaren horts i s’adquiriren altres varietats a magatzems importadors. No fou fins després de la Guerra de la Independència que s’establiren les primeres botigues d’herbes. Segons conten les cròniques, el conegut Herbolari del Rei, de Barcelona, s’obrí l’any 1818.
En una cuina ben endreçada hi havia sempre una bona provisió d’herbes per perfumar els menjars; ara hi ha tendència a fer el mateix. Uns versos escrits per un poeta d’aquells que mai no guanyaran cap premi, canten les virtuts de les herbes perfumades. Els versos diuen així:
Esto es romero de flor pastel.
Notad qué bien huele el tomillo.
Y la caléndula, de amarillo,
Y este arbusto de laurel.
Y cuánto orégano oloroso!
Y el morado precioso
De las flores de lavanda
Y de la salvia, que me encanta...
Més val no seguir. Les mestresses tenien les herbes sempre a mà i, a més de les que feien servir per perfumar els menjars, en guardaven unes quantes remeieres per guarit mals menors. Uns mals que es consideraven inevitables i s’aguantaven fins que desapareixien. Però les infusions i els cataplasmes podien ajudar.

Castell, Jaume (1999). Per què mengem el que mengem? Edi-Liber, 241-244

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT