El Decameró de Giovanni Boccaccio

Era ja l'orient tot blanc i els raigs ixents havien aclarit arreu el nostre hemisferi, quan Fiammetta, atreta pels dolços cants dels ocells, que a primera hora del dia cantaven tots joiosos pels arbrissons, es llevà, i cridà totes les altres i els tres joves; i davallant amb pas suau als camps, s'anà esplaiant per l'ampla planúria, trepitjant l'herbei arrosat, fins que el sol s'alçà una mica, mentre enraonava amb la seva companyia d'una cosa i d'una altra.

I en sentir que els raigs solars ja abrusaven, adreçaren llurs passes cap a l'estatge, on, quan hi foren, féu restaurar el lleuger esforç que havien tingut amb vi bo i pastissets, i s'esplaiaren pel delitós jardí fins a l'hora de l'àpat.

Quan fou l'hora, havent estat tot aparellat pel discret majordom, després de dansar alguna estampida i cantar una o dues balades, es posaren a menjar alegrement, així que la reina ho digué; i havent dinat, polidament i joiosament, sense oblidar el costum de les danses, feren unes quantes ballades amb instruments i cançons. Després de les quals la reina donà permís a tothom per a passar la migdiada; i alguns se n'anaren a reposar i d'altres romangueren a solaçar-se pel bell jardí.

BOCCACCIO, Giovanni: Decameró (traducció de Francesc Vallverdú). Barcelona, Edicions 62, 1998, p.333

Una de les possibles peces que s'interpretarien durant les llargues tardes italianes del segle XIV serien els poemes de Petrarca (1304-1374). Us proposem sentir la versió del poema Non al su'amante, amb música de Jacopo da Bologna (1340-1386). La versió està interpretada pel grup català Canto Coronato:

Non al suo amante più Diana piacque,

quando per tal ventura tutta ignuda

la vide in mezzo de le gelide acque,

ch'a me la pastorella alpestra et cruda

posta a bagnar un leggiadretto velo,

ch'a l'aura il vago et biondo capel chiuda,

tal che mi fece, or quand'egli arde 'l cielo,

tutto tremar d'un amoroso gielo.

L'amant de Diana gaudeix de la visió de la seva estimada, tota nua, banyant-se entre les aigües gèlides d'un llac. Ella, prohibida i severa, es protegeix amb un subtil vel. L'albada deixa entreveure com un miratge el seu cabell ros, el seu cos. I l'amant, crema com el roig matí i tremola de glaçat amor.

Aina Martín (veu), David Catalunya (clavisimbalum), Anna Danilevskaïa i Pau Marcos (fiddles).

Webs consultades: viquipèdia

Imatges: pintures de la Casa de Lívia a Roma