 |
amb la pau vostra dintre de l'ull nostre..."
Amb aquest dos versos comença Maragall el seu Cant espiritual. No es pot fer un cant espiritual més terrenal. Maragall es mira el món i li agrada. I el que li sap greu és haver-lo deixar. El que li sap greu és no poder eternitzar les delícies, els plaers, les satisfaccions que li dóna el món real, el món del paisatge i la geografia, el món de la humanitat. Curiosa literatura, la catalana, que té com a major cant espiritual un cant a la matèria i a la vida de la carn. Curiós país, que creu que el paradís és aquí. Llàstima que no ens hi deixin restar indefinidament. La literatura catalana, amb excepcions, però d’una manera molt majoritària, al llarg dels segles, ha estat un càntic a la terra i a la vida. Un càntic a les coses bones que ens ofereix un “món formós” si es mira amb pau. No és estrany, doncs, que sigui una literatura on abundi el menjar. Uns escriptors encantats de viure, quan ens han explicat per què valia la pena viure, per què era una mala jugada haver-se de morir, han de considerar que damunt de la taula i entre els focs dels fogons hi havia una part important dels arguments. Una literatura d’homes i de dones ben terrenals –encara que es proclamin espirituals- és una literatura d’homes i de dones que mengen i que els importa el menjar. (...)
Villatoro, Vicenç (2005). [La taula i la paraula. Notes sobre la cuina en la literatura catalana]. Text extret de Santi Santamaria entre llibres i fogons. Trajecte gastronòmic per les millors obres de la literatura catalana. De Verdaguer fins avui. Editorial Galerada, pàg.7.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada