Els oncles de Barcelona (Pedra de tartera)

Atando morcillas. Pael de azulejos siglo XVIII. Gimeno. Manises

Els agradava tot: el bull i la botifarra negra, les magres de pernill i fins la cansalada trobaven bona. És més gustosa que la d'allà baix, deien.

A mi m'agradava veure com s'anaven omplint els plats i de quina manera feien servir el ganivet, quasi per a tot. El cosí de la tia fins retallava la mica de greix del pernil i el deixava a la vora del plat. Són més gormands que les paelles, deia oncle. Quan jo tornava els plats a la cuina, l'aixecava amb dos dits i me'l menjava, el greix vull dir, que sempre m'ha agradat aquell gust tan intens, més que la magra, i a més m'han d'ensenyar que no s'ha de fer malbé res.

Els de ciutat són fets diferents, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els gran senyorassos. Només que treballin darrere d'un taulell, ja se'ls peuja la fumeta al cap del nas. Aixo ho explicaven els oncles i jo pla que m'ho creia de cap a cap, però m'agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una alegria veure com omplien la casa i s'abraçaven als oncles tot eixugant alguna llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més maca; i quins cabells més ondulats i bonics que té! A Pallarès no es diu "noia" ni "maca"; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa.
De feina ja em donaven, ja. Tia de vegades bufava perquè volia tenir les coses bé i atènyer igual als animals i als prats que , que no se'na la cuina, que per a tot no hi havia prou braços. Va ser per la porta d'aquestes visites que jo vaig començar a cuinar i tia anava més descansada; primer m'ho mastegava tot ,, que no se'n fiavva ni gens ni mica, però poc a poc va veure que hi posava seny i paciència i ja em deixava preparar les amanides tota sola, i després les truitades i la verdura, i més endavant els guisats, i al final de tot, la sopa. Per als oncles la sopa era sagrada, era el plat de més confiança. Cada dia hi havia sopa a casa. No hi podia faltar, igual que el pa.

Tomás Yepes (hacia 1650): Bodegón con frutero de cerámica, conservado en el Museo de Bellas Artes de Valencia

Quan venien els cosins de Barcelona, gastàvem molt més, però ells també portaven cafè, una capsa de galetes i una rajola de xocolata, que ens feia més goig que qualsevol altra cosa. Recordo que un any van portar una fruitera de porcellana que devia valer els seus cèntims. Era un cistelló molt graciós amb una nansa trenada i amb un contorn que feia ondes per sostenir més bé la fruita. Per la banda de fora tenia unes formes rodones que eren cireres, amb la cua i dues fulles cada una. Tia sempre en va rondinar, d'aquell present. Que si amb qualsevol cop es trencaria i que, llavors, fes-li un nus a la cua; que si la fruita era per guardar-la estesa en un lloc fresc i no per tenir-la amuntegada per fer goig. Que si patatim, que si patatam. Jo veia que els parents bé ho havien fet amb bon fi i que això era el que valia. També era veritat que em fonia per les coses boniques, però callava per no enfurismar els oncles, sobretot la tia, que era tan pràctica. Val més un tros de pa sec, deia, que qualsevol cosa per fer bonic.


Maria Barbal (1992): Pedra de tartera. Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 127. Pàgines 25-26.