Bolets bons per menjar (Pedra de tartera)

Jose A. Blazquez Rico (2008): Caçadors de bolets

Primavera i tardor, quan ha plogut prou i el sol ha escalfat, neixen a corrua, als prats, dues classes  de bolets bons per menjar. Els uns són de color terra, d'aparença fràgil, amb la tija llarga i dreta i un barreter de paraigua que té per sota un llibre espès de fulls. Els altres són blancs i molt aclofats a primer cop d'ull; tenen la tija curta i gruixuda i el llibe és de color torrat. Carreretes i moixarrons són molt valorats per menjar-los tendres i, també, tots dos es deixen assecar en porgadors i són una preciosa reserva per a l'hivern quan n'hi ha. Secs, perden en gran part l'olor i el pes. Un sol grapadet dóna un gust excel·lent a l'arr``os o a qualsevol guisat de conill de pollastre o de carn.

Pels prats de vora el poble se'n feien, sobretot carreretes, però no en gran quantitat; quan anàvem a aviar o a girar l'aigua al tros, cadascú aprofitava per fer les el seus prats. Però per tenir-ne tot l'any calia feruna sortida d'un dia.

Aquell maig e 1931 vam reunir-nos una bona colla de dones de Pallarès per collir carreretes i moixarrons a la muntanya. Pel camí encara vam aplegar la cunyada del Jaume, l'Agnès, i dues o tres xicotes més de Sarri que van venir amb nosaltres. El Jaume les havia avisades que hi aniríem aquell dimecres. Érem ben bé deu o onze.

Jo m'havia trobat abans amb la Delina i havíem arreplegat dues cistelles cada una. ¿Les ompliríem? Dins de la més xica portàvem la berena. Pa amb pernil. D'aigua, massa que en trobaríem.

Vam sortir a punta de dia i al principi estàvem esvalotades com criatures, ens semblava que ens havia de faltar temps per xerrar, però quan va començar la pujada, aviat es van parar les llengües per no quedar sense alè.

M'agradava aquella sortida perquè em sentia enmig dels prats resseguint l'herba fosca de les carreres, sense cap més pensament que es posés al meu cap que la il·lusió boja d'encertar les clapes ben plenes i d'omplir aviat el cistell. La caminada era forta però, després de pujar tant, només quedaria la baixada, que es feia en un no res. Des de dalt es veien tots els poblets a prop, amb els teulats negres i alguna fumera que s'escapava per dir que hi havia vida. Amb les galtes bullint i la fresca al coll, ens aturàvem a esmorzar abans de començar a buscar de valent els bolets preciosos. ¿Qui gosava presentr el guisat de Festa Major sense acompanyar-lo amb un bon suquet de carreretes? Els moixarrons encara eren més valorats pels paladars fins i, així tendres, els fèiem en truitada.

L'Elviara hauria volgut acompanyar-me, però jo més m'estimava que ajudés a casa. Era una doneta; només els maleïts gelos li trancaven la dolcesa. Parlant-ne amb la Delina me'n va dir una que em va deixar esglaiada. Abans de tenir l'Angeleta havia sentit com les dones que feien rotllana a la plaça, la Sebastiana, l'Augusta, la vella de Jou, la Pastissera i d'altres, deien a la canallona que aquells que no tenien germans se n'aprofitessin que, quan els en portarien un, fos nen o nena, ja no ruirien tan grassos. Un ramat de camins havia sentit aquests comentaris. I encara coses pitjors; que ja no els estimarien a ells, que la mare només estaria per al menut que acabaria de nèixer i que tot el que tenien seria a partir amb el petit en el millor dels casos.

Vaig quedar-me tota pansida i vaig sentir compassió per l'Elvira. Si ho hagués sabut hauria vingut amb mi aquell dia, mal que em dolgués una caminada tan forta per a una criatura tan tendra. No podia comprendre aquella gent. ¿Per qué ho feien?

Sort de la gran estesa que en trobàvem, que, si no, aquests pensaments m'haguessin fet mal de cor. Però n'hi havia. Tal com esperàvem: havia plogut, havia fet sol; la terra era sadolla i donava el seu fruit. Tia es faria contenta. Veure els moixarrons i les carreretes treure el nas enmig de l'herba: quina alegria!

Maria Barbal (1992): Pedra de tartera. Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 127. Pàgines 50-51.

Angela Llop (2009): Carreretes, marasmius oreadess. Vilaller. Lleida
Marasmius oreades

LLATÍ: Marasmius oreades. Del grec "marasmós" (extremament prim) i "Oreiádes" (nimfes de les muntanyes)

CATALÀ: Cama-sec, carrereta, carreloles, correjoles, carmanyola, fals moixernó.

CASTELLÀ: Seta de carrerilla, seta de corro (Valladolid); senderina, pucheretes, pucheruelos (Segovia); Capuchas (Villamayor del Río y Rioja burgalesa); setas de rillón y de rilón (Arlanza, Burgos); senderillas (Burgos y Soria); culubrujas (Aldea del Pinar, Burgos); carreretes, carrerillas, Gusarones (Ävila); carretillas (El Barco de Ávila); nansaritas (Abejar, Soria); rojillas, en la zona de la Peña (Palencia); senderinas (Saldaña-Palencia, Zamora, León); seta de corro, corralera (Villoldo, Palencia); seta de reguerilla (Husillos, Palencia); Seta del Cardillo (Cantabria)  

EUSKERA: Ankaluze (Alsasua) o sendejuela (Mondragón)

FRANCÉS: Mousseron, Mousseron automne, Faux mousseron, nymphe des montagnes.
ENGLISH: scotch bonnet o fairy ring mushroom.

Manuel Martínez Rey (2010): Bujarrones
Calocybe gambosa

NOMS COMUNS CASTELLÀ: Isón, muchardón, musarón, seta de carrerilla, seta de carretilla, seta de mayo, seta de primavera, seta de San Jorge, seta fina, sisón, o usón.