dijous, 21 de juliol de 2011

Receptes de ficció: amanida mosaic

Herranz, S. (2009). Una rodaja de aguacate
Hi ha escriptors a qui agrada menjar bé, que tenen bons coneixements gastronòmics i enològics i que els utilitzen en les seves novel·les, ja sigui de forma esporàdica o bé com un tret característic d’algun dels seus personatges. La novel·la negra, per exemple, té detectius marcats pel seu interès i coneixements del món gastronòmic. Hem seleccionat quatre receptes extretes de quatre obres de ficció.
En primer lloc, una amanida mosaic, que proposa Marc Romera en el conte “Pis nou” dins el llibre La intimitat (Empúries, 2008).
En segon lloc, una jambalaia —plat d’arròs propi de la cuina cajun de la zona de Louisiana i Nova Orleans, als Estats Units— que apareix en el conte de Quim Monzó “Thomson, Braun, Corberó, Philishave...” recollit al volum Vuitanta-sis contes (Quaderns Crema, 1999).
També la recepta d’anguila, aquí substituïda per congre, que Boris Vian extreu del Llibre de cuina de Jules Gouffé (1807-1877) i reprodueix en la seva novel·la L’escuma dels dies (Columna, 1988).
I, finalment, un conill amb salsa agredolça al més pur estil de la cuina siciliana, que Andrea Camilleri explica en la novel·la La paciència de l’aranya (Edicions 62, 2006) de la sèrie del comissari Montalbano.
Trobareu aquest quatre plats elaborats per quatre cuiners d'avui a la revista Papers de Vi, núm. 1).

La introducció i la selecció de textos són de Montserrat Serra. Han estat extretes de  Vilaweb: Receptes de ficció.
Amanida mosaic
Vaig rentar els xampinyons laminats i els vaig esbandir; després els vaig posar dintre de dos draps per eixugar- los bé i els vaig dipositar com un mosaic a sobre la safata de les amanides, ben atapeïts, però evitant que cap làmina quedés sobre una altra. Després vaig partir pel mig els tres alvocats, en vaig treure el pinyol i els vaig pelar, i els vaig tallar en làmines una mica més gruixudes que les de xampinyons. Vaig salar lleugera- ment els xampinyons i els vaig esquitxar de pebre, oli i vinagre de Mòdena que no era de Mòdena però com si ho fos, i vaig disposar les làmines d’alvocat una per una, cada una sobre una làmina de xampinyó, i vaig tornar a salar, molt poc, i a esquitxar de pebre, oli i vinagre de Mòdena, del que no era de Mòdena però com si ho fos. Després vaig netejar els tomàquets de Montserrat i els vaig tallar tan laminats com vaig poder i vaig anar disposant les làmi- nes sobre les làmines d’alvocat que descansaven sobre les làmines de xampinyó, i quan ho vaig tenir tot encaixat, amb aquell blanc de bolet que es pressentia al fons del plat, aquell verd pistatxo que saludava sota el vermell de Montserrat i tot plegat, vaig salar mínimament el tomàquet i el vaig esquitxar de pebre, molt poc, d’oli d’oliva i de vinagre, del que no era de Mòdena però com si ho fos, i vaig agafar el pot de la melmelada de ceba i amb una culle- reta vaig anar esquitxant la superfície de tot aquell muntatge. La melmelada, daurada, amb les espurnes negres de pebre i la foscor del vinagre falsament dit de Mòdena, van donar més profunditat al vermell montserratí del tomàquet i al verd i al blanc que saluda- ven des de sota. I vaig tapar aquella obra d’art amb aquesta mena de plàstic transparent que serveix per tapar plats i vaig guardar l’amanida a la nevera.
Romera, Marc: La intimitat. Empúries.
Veure:
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT