L'arròs amb suc o la poesia als fogons

Uns escamarlans fresquíssims

—Quin arròs amb suc faran, ¿eh? —digué la venedora gran al senyor Barbarà tot donant-li una gran bossa—. No oblidi de posar-hi pebre negre i julivert trinxat, als tomàquets.

—I un bon raig de vi blanc! —digué la noia sense deixar de riure.

Quan sortíem del mercat, dúiem tres bosses plenes i molta lleugeresa, caminant els quatre de costat pel centre de la Rambla, com si fos una festa. [...]

Sobre el marbre rosa de la gran taula de la cuina vàrem disposar les ampolles, els tomàquets, els pebrots, les taronges, les llagostes, els escamarlans, els musclos i la resta de peix, i de seguida entrà l’Arnau de Barbarà disfressat de cuiner amb l’alt barret de roba blanca. Amb cançons de la Traviata, exclamacions de la Clàudia, remor de sofregit d’all i pebrot, renecs entusiastes i riallades generals, procedírem a sublimar els aliments en cultura, en una cultura que, com deia el senyor de Barbarà, era un producte del gran Carême i del Quico de Calella, que li havia ensenyat a fer l’arròs amb suc. El senyor de Barbarà ens feia olorar el brou, contemplar el congre, observar les dues pues dels pessics, remenar l’arròs i tallar en rodanxes les taronges, i d’això en deia poesia.

—Només en Sagarra —explicava— en té tanta, de poesia, perquè ell també en sap, de fer bullir les escórpores i els caps de lluç.

Mentre s’acabava de coure l’arròs, vàrem menjar els entremesos a la mateixa cuina.

Josep M. Carandell (1985). Prínceps. Barcelona: Laia (pàg. 235)

Informació sobre Josep M. Carandell: Corpus literari