Corazón de Ulises

Spettatore di provincia (2009): Plana di Messará, da Festos

Para viajar de Cnosos a Festos, en el sur, hay que atravesar la panza de Creta. allí, en el interior de las recias cordilleras y los valles fecundos, se percibe la vocación continental de esta isla, que es como un gran navío encallado en medio del mar, que mira a África y Asia con nostalgia mientras se piensa europea con orgullo.

Corría hacia el sur por viejas carreteras sinuosas, en un constante sube y baja, entre los murallones que formaban las duras montañas blanquecinas y a través de pueblos polvorientos. No muy lejos de mi destino, al coronar un cerro y comenzar un nuevo descenso, se abrió ante mi vista un enorme valle que era como un océano de olivos. Aquí y allá, entre las ondas verdes y plateadas del infinito olivar, surgía de improviso la enhiesta galanura de un ciprés, alzado sobre el bosque chaparro, como un oscuro mástil apuntando al cielo blanquecino. Detuve el automóvil, apagué el motor y salí a contemplar aquel bello pedazo del corazón cretense.

Pegaba el sol y el viento era caliente. Las cigarras rasgaban el silencio con su clamor de serruchos incansables. Mas allá el valle, el corpachón de una cordillera caliza parecía un mastodóntico animal que echara la siesta. ¿Había regresado el toro blanco de Poseidón? No se veía el mar y el aire seco traía el olor de un puñado de pinos crecidos a los pies de una colina cercana. Un águila planeaba en la altura y sus gritos ocasionales hendían el aire. Quizá era el águila de Zeus.

Era un paisaje esencial y preciso. Nada parecía sobrar ni tampoco faltar. Refiriéndose a Grecia, mientras estaba en Creta, escribía Henry Miller: "Todo está delineado, esculpido, grabado. Incluso las tierras baldías tienen un aire de eternidad". Yo pensaba ahora en la buena prosa, sobria y exacta, de que hablaba Kazantzakis al comparar su escritura con los campos cretenses.

Por la cuesta, asomaba un hombre montado en un burro. Era ya un anciano, de cuerpo largo y flaco. Al verme, guio hacia mí su asno, lo arrimó al coche y desmontó. El rostro del viejo parecía el mapa en relieve e una áspera geografía.

Por señas, me pidió un cigarrillo. Yo se lo di, él lo cogió y, a renglón seguido, tomó con su manaza un puñado de higos de un saco que amarraba en las albardas y me lo ofreció. Negué sonriendo. Él, entonces, me devolvió el cigarrillo. Así que acepté las frutas y le di fuego.

Le acompañé fumando. "Beautiful, beautiful", repetí señalando el paisaje. El anciano asintió con gesto indiferente. Luego, añadí, apuntando mi brazo hacia la lejanía: "Festos, Festos". Y él perdió la mirada en el horizonte, echó una bocanaa de humo al aire y dijo: "Good".

Consumimos nuestros cigarrillos. Me toqué el pecho y dije: "Spain, España". El hombre sonrió por vez primera. Y respondió: "Espagna..., ¡olé!". Le ofrecí un nuevo pitillo de mi paquete, lo tomó, volvió al saco y me regaló otro puñado de frutos. Y cada cual siguió viaje para su lado, él cuesta arriba, fumando a lomos del pollino, y yo carretera abajo, derecho a zambullirme en un mar de olivos y el interior del coche oliendo a higueras de verano.

REVERTE, Javier (2006): Corazón de Ulises. Libro de Bolsillo; 523: Barcelona. Páginas75-77. 

La figa

Lourdes Zerimar (2009): Higos

M. Clément Serguier, al seu llibre Pour un panier de figues, ens dóna una valuosa informació sobre les relacions de la figuera amb la història antiga i amb les llegendes. A la Bíblia Adam i Eva n’utilitzen les fulles per tapar-se el sexe. El patriarca Noè s’endugué a l’arca pastissos de figues seques i el rei David rebé una cistella de figues fresques d’una noia en senyal de pleitesia. A Betània existia una figuera condemnada per Crist a no tornar a donar fruit.

I si és rica la informació de la literatura jueva, tampoc no falta a Egipte l’al·lusió al sicòmor, que acull les ànimes dels difunts i sota el qual els egipcis dipositaven les seves ofrenes. I l’arbre que aixoplugà Ròmul i Rem també era una figuera. De la mateixa manera, a Grècia la paraula sicofants, que significa “delators”, en el seu origen designava els guardians de les figueres a l’Àtica, encarregats de denunciar els exportadors d’aquesta fruita tan preuada. L’àspid que mossegà mortalment a Cleopatra en sortir del bany s’havia amagat en un cistell de figues. El successor de Cató va treure de la seva toga davant el senat de Roma algunes figues fresques, suposadament collides a l’Àfrica tres dies abans, per convèncer els seus pares que calia destruir Cartago.

Serguier ens parla de la curiosa pol·linització de la figuera i dels usos socials de la figa a França, sobretot a la Provença, on era particularment protegida.

Quant a les al·lusions al Corà, només s’hi esmenta un cop, en una sura de La Meca que en porta el nom: el Senyor jura per la figuera i per l’olivera, el mont Sinaí i “aquella ciutat segura” (La Meca). Hi ha qui interpreta que es refereix a Damasc, i l’olivera a Jerusalem.

Damasc s’identifica clarament amb la figa. Per això, al centre de la basílica bizantina, on s’aixecarà la gran mesquita dels Omeia, s’erigia una formosa i forta figuera. De fet, els Omeies, iniciadors de la gastronomia arabo-musulmana, expandeixen el seu imperi en bona part pel territori de la figuera.

Alepo i la seva regió no tenen res a envejar a la de Damasc.

La medicina àrab féu molt de cas de la figa, però també del làtex, la preuada llet de la figuera que s’utilitza per guarir les durícies i per estovar les carns.

Els agrònoms i gastrònoms parlen de la misteriosa afinitat que uneix la figa i la nou, com ho demostra una de les confitures més subtils.

Mardam-Bey, Farouk (2002): La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona: Zendrera Zariiquiey, 71-74.

Sensacions des de l'illa

Dona de sorra. Fina Masdéu (Salou, 2011)

L’illa era una mà oberta, pel setembre el raïm era ple, demanava la verema. El gotim esclafat a la boca gra rere gra, descalç a la tarda sobre la terra feliç dels passos d’un nen: això era l’agraïment més just, cap pregària no hi arribava. [...]

Jo pensava en els pagesos que havien plantat el blat als camps, en el sol que l’havia fet créixer, en la nau que l’havia portat pel mar. Allò era la pau, la bona voluntat, el pa blanc a taula, que a més feia bona olor. [...]

Al setembre hi ha dies de cel arran de terra. S’abaixa el pont llevadís del castell que té a l’aire i el cel, avall per una escala blava, descansa una mica a terra. A deu anys podia veure els graons angulosos, prou per remuntar-los amb els ulls. Ara em conformo havent-los vist i creient que encara hi són. El setembre és el mes de les núpcies de la superfície terrestre i l’espai de sobre encès per la llum. A les feixes esglaonades de les vinyes els pescadors fan de pagesos i cullen el raïm, que posen als coves fets per les dones. Abans i tot d’esprémer els penjolls, el dia de la verema embriaga els que van descalços entre les rengleres al sol i l’eixam de vespes assedegades. L’illa el setembre és una vaca que dóna vi. [...]

Vinyes a Santorini. Fina Masdéu (2010)

-Dóna’m un cop de mà a la cuina. Avui farem els espaguetis amb all, oli i julivert que t’agraden a tu i els ous ferrats que m’agraden a mi. [...]

-Àvia, com es fan els ous ferrats?

A la mama no m’atrevia a preguntar-li res, ens dèiem frases seques, que calia oblidar. I l’àvia responia llesta i aguda a l’auricular. Així vaig anar fent i a través seu vaig progressar fins a les albergínies a la parmesana. [...]

Vam arribar a una caleta, entre les roques es veia al sud una altra illa que jeia. Penjava damunt nostre l’ombra d’una figuera.

-Aquí es diu que es coneix que la fruita està al punt quan té el coll d’un penjat, la roba estripada i una llàgrima de mala dona.

-I per què de mala dona? –va preguntar.

-No ho sé, sembla que tenen llàgrimes més espesses, potser de dolor.

-De totes maneres la figa no és una fruita sinó una flor.

I per què la venen els verdulaires i no els floristes? Vaig pensar la rucada però no la vaig dir. N’hi vaig oferir una, la va obrir. Jo me la vaig menjar sencera, coll i tot. [...]

De tornada a les cases se sentia molta olor de tomàquet cuit. Havia començat l’aprovisionament de conserves, totes les cuines obeïen la cita. L’olor acompanyava els retorns a terra ferma de final de setembre. [...]

Erri De Luca. Els peixos no tanquen els ulls. Alzira 2012. Bromera

... el desig de menjar figues

Joaquim Sunyer (1912), Paisatge de Ceret.

Quan dubtes què fer, a vegades perquè no saps per on començar, o et sents una mica perdut, va bé sortir a passejar, si és possible al camp. Potser espigolaràs alguna cosa pel camí. Quan dic espigolar, penso que allò que pots recollir té a veure amb la percepció sensorial del paisatge que posa en marxa els records i els pensaments. Però també hi penso en un sentit literal pel que fa als fruits que la naturalesa posa a l’abast sense que t’hagis de convertir en un assaltador de cultius. Quan arriba el setembre, surto a passejar amb el desig de menjar figues.
Com en el cas de tantes altres coses, és un desig que vol retrobar un gust de la infància. Quan el curs havia començat, però encara no havíem d’anar a classe a les tardes, una amiga ens menava a l’hort del seu pare, on hi havia una figuera. Amb l’ajuda d’una escala, agafàvem les figues i en menjàvem a cor què vols, fins que no podíem més i ens estiràvem sota l’arbre: allò devia ser la felicitat. Quan, arribat el setembre, en què les figues van madurant, busco les figueres ho faig amb el desig de retrobar aquell gust dolcíssim o tan sols de reviure aquell record: el record de la felicitat potser també és la felicitat. Ahir, caminant, vaig trobar una figuera que exhibia uns fruits que semblaven acostar-se a la plenitud, però em va ser impossible abastar-los perquè, entre l’arbre i el camí, hi havia un rec. No gaire lluny, vaig observar un home que espigolava un raïm d’una petita vinya salvatge. El vaig saludar com si fos un germà espigolador i li vaig preguntar si el raïm era bo. Em va dir que sí.

Vinyes a Capçanes, Priorat (juliol, 2011). Fotografia: Fina Masdéu

A prop, hi havia una vinya cultivada i vaig pensar que el vent potser n’havia escampat llavors. Refent el camí, vaig parar-me a tastar el raïm. Era un moscat maduríssim, a punt de podrir-se, i dolcíssim. I sí, vaig tastar la felicitat.

Imma Merino. “Setembre”. Diari El Punt Avui (6 de setembre de 2011), pàg, 25.
Informació sobre Joaquim Sunyer.

Les figues

Greg Silva (2008). Early figs

On hi ha figueres hi ha aigua. A les terrasses creixen prop dels conductes d’aigua que vam descobrir. Hi ha un embolic d’arrels que s’arrosseguen cap al pou natural des de la figuera. Tinc moltes idees confuses sobre les figues. El seu caràcter carnós els confereix una certa tenebror. En italià, il fico, la figa, té un gir col·loquial en la fica, que significa la vulva. M’imagino que deu ser per la famosa fulla de figuera de l’èxode de l’Edèn, però fa la sensació de ser el més antic dels fruits. Una altra cosa curiosa: la flor de la figuera és dins de la figa. Obrir-ne una és mirar dins d’un complex retaule del cicle de la vida, infinitament sofisticat i primitiu. A la figuera, la pol·linització es produeix mitjançant una interacció amb un tipus determinat de vespa d’uns tres mil·límetres de llarg. La femella s’obre pas fins a la flor en desenvolupament que hi ha dins de la figa. Un cop dins, es posa a furgar amb el seu oviscapte, un nas corbat i fi com una agulla, a l’ovari femení de la flor i hi diposita els ous. Tanmateix, si l’oviscapte no pot arribar a l’ovari (algunes flors tenen uns estils llargs), pot fertilitzar la flor amb el pol·len que ha recollit dels seus viatges. En qualsevol cas, la meitat d’aquest sistema simbiòtic està servida: les larves de la vespa es desenvolupen tant si ha deixat els ous com si la flor pol·linitzada fa llavor. Si la reencarnació existeix, si us plau, que no torni jo a la vida convertida en vespa de figuera. Si la femella no aconsegueix trobar un niu apropiat per als seus ous, normalment es mor d’esgotament a l’interior de la figa. Si el troba, els ous s’obren dins de la figa i els mascles neixen sense ales. La seva única i breu funció és el sexe. S’aixequen i fertilitzen les femelles, després les ajuden a sortir de la figa i es moren. Les femelles emprenen el vol, emportant-se esperma suficient per fertilitzar tots els ous. Resulta tan atractiu saber que, per molt exquisit que sigui el gust de la figa, cadascuna d’elles no deixa de ser un petit cementiri de vespes mascles sense ales? O potser la sensualitat de la figa procedeix del gust que deixen aquests mascles en dissoldre’s després de les seves vides breus i dolces.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 87-88.