El mercat de Jerusalem

L'encant sensual del mercat de Jerusalem, amb els ulls d'una dona immigrada, vist per Amos Oz:

Vet aquí, potser, una escletxa per on observar i reconstruir una mica el que despertaven els paisatges, els colors i les olors orientals al cor de l’àvia i tal vegada també al d’altres immigrants-refugiats procedents dels pobles grisosos-tardorencs de l’est d’Europa, totalment impressionats per la pletòrica sensualitat llevantina, fins al punt de construir-se un gueto per protegir-se de la seva amenaça.

La seva amenaça? Possiblement no va ser a causa dels perills del llevant que l’àvia va mortificar i purificar el seu cos amb banys d’aigua bullent, matí, tarda i nit, tots els dies que va viure a Jerusalem, sinó precisament a causa de la fascinació del seus encants sensuals, del propi cos, i de la forta atracció dels mercats curulls a vessar que es desplegaven al seu voltant i la feien inspirar fins el fons del diafragma, marejant-la i fent-li flaquejar les cames, amb aquella disbauxa de verdures, fruites i formatges condimentats, d’olors acres i de menges guturals, exòtiques i rares que l’excitaven, i les mans àvides que palpaven i recercaven el fons ocult de les piles de fruites i verdures, els pebrots vermells, les olives adobades, la nuesa d’aquelles carns grasses, sangonoses, despullades i envermellides, sense pell ni vergonya, balancejant-se en el ganxo, i la gran quantitat d’espècies, perfums i pòlvores fins fer-te fondre, gairebé desmaiar, la gama d’encants depravats del món amarg, picant i salat, i també les aromes del cafè verd fincat-se dins les entranyes, i els recipients de vidres plens de begudes de colors amb glaçons i rodanxes de llimona, i els robusts carregadors del mercats, morenos, peluts, nus fins la cintura, amb tots els músculs de l’esquena movent-se per l’esforç sota la pell calenta i brillant al sol pels reflexos dels rierols de suor. I si els rituals de neteja de l’àvia només només eren una mena de vestit espacial hermètic i estèril? Un cinturó de castedat antisèptic que l’àvia, d’ençà de la seva arribada al país, hagués forjat al seu voltant per protegir-se voluntàriament, tancats amb set cadenats i destruïdes totes les claus?

Al final va morir d’un atac de cor: és un fet. Però no va ser l’atac de cor el que la va matar, sinó la neteja. O potser no la va matar la neteja, sinó els desitjos secrets. O potser no van ser els desitjos, sinó la siple basarda que aquests li feien. O potser no va ser ni la neteja, ni els desitjos, ni la basarda, sinó justament la seva ira - eterna i secreta – envers aquesta basarda; una ira reprimida, perniciosa, com una infecció mal curada; ira contra el seu cos i els seu desitjos, i també un altre tipus d’ira més profunda, ira per l’essència de la seva basarda als desitjos, tèrbola i verinosa, ira contra la presonarea i la guardiana, anys i anys de dol secret pel temps erm que passa, pel cos que s’asseca i per la bellesa d’aquest cos, rentada milers de vegades i ensabonada fins a reprimir-la – desinfectada, fregada i bullida - , la bellesa d’aquest llevant brut, amarat de suor, bestial i plaent fins a perdre els sentits, però infestat de microbis.

Per llegir-ne més:
Amos Oz(2002) : Una història d'amor i de foscor (Cap. 6)

Més informació sobre l'autor: Amos Oz en català a la Vikipèdia

Amos Oz - The Nature of Dreams
A film by Yonathan & Masha Zur
Israel, May 2009

La figa

Lourdes Zerimar (2009): Higos

M. Clément Serguier, al seu llibre Pour un panier de figues, ens dóna una valuosa informació sobre les relacions de la figuera amb la història antiga i amb les llegendes. A la Bíblia Adam i Eva n’utilitzen les fulles per tapar-se el sexe. El patriarca Noè s’endugué a l’arca pastissos de figues seques i el rei David rebé una cistella de figues fresques d’una noia en senyal de pleitesia. A Betània existia una figuera condemnada per Crist a no tornar a donar fruit.

I si és rica la informació de la literatura jueva, tampoc no falta a Egipte l’al·lusió al sicòmor, que acull les ànimes dels difunts i sota el qual els egipcis dipositaven les seves ofrenes. I l’arbre que aixoplugà Ròmul i Rem també era una figuera. De la mateixa manera, a Grècia la paraula sicofants, que significa “delators”, en el seu origen designava els guardians de les figueres a l’Àtica, encarregats de denunciar els exportadors d’aquesta fruita tan preuada. L’àspid que mossegà mortalment a Cleopatra en sortir del bany s’havia amagat en un cistell de figues. El successor de Cató va treure de la seva toga davant el senat de Roma algunes figues fresques, suposadament collides a l’Àfrica tres dies abans, per convèncer els seus pares que calia destruir Cartago.

Serguier ens parla de la curiosa pol·linització de la figuera i dels usos socials de la figa a França, sobretot a la Provença, on era particularment protegida.

Quant a les al·lusions al Corà, només s’hi esmenta un cop, en una sura de La Meca que en porta el nom: el Senyor jura per la figuera i per l’olivera, el mont Sinaí i “aquella ciutat segura” (La Meca). Hi ha qui interpreta que es refereix a Damasc, i l’olivera a Jerusalem.

Damasc s’identifica clarament amb la figa. Per això, al centre de la basílica bizantina, on s’aixecarà la gran mesquita dels Omeia, s’erigia una formosa i forta figuera. De fet, els Omeies, iniciadors de la gastronomia arabo-musulmana, expandeixen el seu imperi en bona part pel territori de la figuera.

Alepo i la seva regió no tenen res a envejar a la de Damasc.

La medicina àrab féu molt de cas de la figa, però també del làtex, la preuada llet de la figuera que s’utilitza per guarir les durícies i per estovar les carns.

Els agrònoms i gastrònoms parlen de la misteriosa afinitat que uneix la figa i la nou, com ho demostra una de les confitures més subtils.

Mardam-Bey, Farouk (2002): La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona: Zendrera Zariiquiey, 71-74.

Despertares

Por Débora Chomski

La naturaleza despierta de su sueño invernal y los brotes surgen tímidamente, al compás de los primeros soles.

Tu Bishvat, el Año Nuevo judío de los Árboles, es el final y el comienzo de dos ciclos. Y también, una transición de un mundo a otros mundos: aquel soñado por los místicos, pleno de claves y simbolismos, y aquellos que se imponen desde lo tangible y natural, en los que gradualmente las emociones y el espíritu recobran sus fuerzas.

Tu Bishvat es renovación, despertares. Y los frutos nacientes son parte de esa nueva luz, del destello incipiente.

Tu Bishvat es una fiesta judía muy antigua, que cae entre finales de enero y principios de febrero del calendario común (este año es el 8 de febrero). En estas fechas se separan los frutos de una temporada de los de la siguiente y se establece el diezmo anual. Desde su origen estaba asociada a la vida agrícola en la tierra de Israel. Luego de un largo exilio, con el retorno del pueblo judío a Israel, se replantan la tierra. Y también sus tradiciones. Como dice la Torá, «y cuando entres en esta tierra, plantarás árboles frutales» (Levítico, 19, 23).

La comida festiva incluye frutos que recuerdan esta etapa primigenia y representan a la tierra de Israel: «Tierra de trigo y cebada, de viñas, higueras y granadas, tierra de olivos y de miel [de dátiles]» (Devarim, 8, 8).

La mesa festiva de Tu Bishvat se viste con mantel blanco, flores y frutas de decoración y se perfuma el ambiente con esencias de azahar o rosas. Se sirven frutos y frutas variadas del tiempo y también una fruta nueva, recientemente cosechada, que se bendicen y se comen pasteles.

Se acostumbra a bendecir cuatro copas de vino que conjugan el blanco y el tinto. La primera copa es de vino blanco y representa el sueño de la naturaleza invernal. La segunda es de vino blanco, pero con un poco de vino tinto, para simbolizar el despertar de las especies y el renacimiento de las plantas. La tercera, es mitad de vino blanco y mitad de vino tinto y significa la lucha del sol y las lluvias, del frío y el calor, del invierno y el verano. La cuarta representa el resplandor del sol, que vence la batalla, ilumina y da calor.

Los frutos simbólicos de la fiesta son:

• Las harinas: base del sustento humano, es un alimento esencial.
• Las olivas: dan el mejor aceite. Su aceite era usado para consagrar reyes y sacerdotes.
• Las uvas: su fruto da el vino, símbolo de alegría.

• Los higos: maduran rápidamente y simbolizan la necesidad de cumplir nuestras buenas acciones rápido, antes de que perdamos la oportunidad de realizarlas.
• La granada: fruto bello, cuya cima se parece a una corona, como la corona de la Torá, el libro sagrado de los judíos.
• El dátil: metáfora de la sabiduría, porque su árbol resulta impermeable a los cambios de los vientos. De estos frutos, antiguamente, se hacía la miel.

También se incluyen otras frutas y frutos de estación como manzanas, peras, nueces y almendras y el etrog o cidro, que es una fruta muy especial, que permanece en el árbol durante las cuatro estaciones y que representa a la persona que se mantiene íntegra de espíritu a lo largo de su vida.

Una receta del tiempo: pastel de frutas y frutos secos Ingredientes 200 g de harina 125 g de mantequilla en punto de pomada 125 ml de leche tibia, 20 g de levadura de panadería la piel de un limón tres huevos 150 g de manzana o frutas confitadas fileteadas 150 g azúcar 50 ml de coñac huevo batido, para pintar Elaboración Calentar el horno a 180 grados. Rallar la piel de limón. En un recipiente, deshacer la levadura con dos cucharadas de leche, una cucharada de harina y una de azúcar. Esta es la masa fermentada. En la mesa de la cocina (o en un recipiente), colocar la harina formando un volcán. Echar dentro los huevos, la sal y la leche. A medida que se trabaja la pasta, se agrega la mantequilla. Añadir la masa fermentada y el coñac a la preparación y amasar bien. Dejar reposar cubierta con un trapo para que leude la masa y doble su volumen. A continuación, estirar la masa con las manos sobre la fuente de horno previamente untada con aceite. Pintar con huevo batido y decorar con los frutos secos y las rodajas de manzana o las frutas confitadas. Hornear hasta que quede dorada (30-40 minutos).

Texto y receta extraídos por la autora de su libro "Cocina judia para celebrar la vida", Trea, Gijón, 2009.

Pa i coques a Ciutat: Carme Riera (Dins el darrer blau)

Carlos Mascaró: Pa

A l'ombra del parrat, la llum esgarrinxadora del sol s'esfilegassava dolça i queia quasi blana sobre els rostres del reunits. A damunt d'una taula llarga lluïen unes tovalles blanques de roba de fil on na Marianna, la filla gran dels amitgers, acabava de posar uns plats amb olives verdes i coents, negres i trencades, i un parell de flasquets  de vi blanc, vi de les vinyes de Binissalem que pertanyien a Gabriel Valls, fruit de l'herència del seu germà Pere.

- Llescaré pa - digué l'al·lota que servia- i, si vos ho estimau més, coca de trempó. És feta nostra - encara insití perquè ningú no es decidia-, pastada de mans netes, de tota confiança. 

- Un bon gust d'oli que deu tenir...!- féu el selleter Pons,amb un somriure.

- Tastau-la -, contestà la al·loteta, a la qual no havia passat per alt el comentari que no es prengué a mal.

Carme Riera (1994): Dins el darrer blau. Barcelona: Ediciones Destino, pp. 72-73.