 |
I si és rica la informació de la
literatura jueva, tampoc no falta a Egipte l’al·lusió al sicòmor, que acull les
ànimes dels difunts i sota el qual els egipcis dipositaven les seves ofrenes. I
l’arbre que aixoplugà Ròmul i Rem també era una figuera. De la mateixa manera,
a Grècia la paraula sicofants, que significa “delators”, en el seu origen
designava els guardians de les figueres a l’Àtica, encarregats de denunciar els
exportadors d’aquesta fruita tan preuada. L’àspid que mossegà mortalment a
Cleopatra en sortir del bany s’havia amagat en un cistell de figues. El
successor de Cató va treure de la seva toga davant el senat de Roma algunes
figues fresques, suposadament collides a l’Àfrica tres dies abans, per
convèncer els seus pares que calia destruir Cartago.
Serguier ens parla de la curiosa
pol·linització de la figuera i dels usos socials de la figa a França, sobretot
a la Provença, on era particularment protegida.
Quant a les al·lusions al Corà,
només s’hi esmenta un cop, en una sura de La Meca que en porta el nom: el
Senyor jura per la figuera i per l’olivera, el mont Sinaí i “aquella ciutat
segura” (La Meca). Hi ha qui interpreta que es refereix a Damasc, i l’olivera a
Jerusalem.
Damasc s’identifica clarament amb
la figa. Per això, al centre de la basílica bizantina, on s’aixecarà la gran
mesquita dels Omeia, s’erigia una formosa i forta figuera. De fet, els Omeies,
iniciadors de la gastronomia arabo-musulmana, expandeixen el seu imperi en bona
part pel territori de la figuera.
Alepo i la seva regió no tenen
res a envejar a la de Damasc.
La medicina àrab féu molt de cas
de la figa, però també del làtex, la preuada llet de la figuera que s’utilitza
per guarir les durícies i per estovar les carns.
Els agrònoms i gastrònoms parlen
de la misteriosa afinitat que uneix la figa i la nou, com ho demostra una de
les confitures més subtils.
Mardam-Bey, Farouk (2002): La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de
Córdoba. Barcelona: Zendrera Zariiquiey, 71-74.
