Les pomes d'or de les Hespèrides

El jardí de les Hespèrides. Frederic Leighton (1892).

Imagineu-vos un jardí, és a dir, no pas un jardí, que és poca cosa, sinó un parc, un parc immens, que s’estén a pèrdua de vista. Arrer arreu només veieu arbres corpulents i frondosos que exhalen les més delicades aromes; ací i allà, grapats de flors, enceses i rares, que exhalen els més suaus perfums; i només heu de fer que allargar el braç per abastar tota mena de fruites. Nius de verdor, racons misteriosos i encisadors, fonts límpides i pures que canten en el silenci del bosc, de tot hi ha. En mig d’aquestes incomparables riqueses, acumulades allí per la generositat d’una naturalesa pròdiga, heus aquí unes pomes l’esclat de les quals sobrepassa el que pugueu imaginar. Per això en diuen Pomes d’or.

[…] Després de llargues i pesades caminades, Hèrcul s’atura un moment prop d’una font per reprendre alè i per refrescar-se un xic. No gaire lluny de la font, hi havia una nimfa asseguda damunt d’un banc de molsa tot esmaltat de margaridoies. La graciosa criatura, commoguda en veure que el formós viatger estaba confós, va dir-li: “Em sembla, senyor, que el vell Nereu, que és un déu marí, fill de l’Oceà i de Tetis, us podrà ajudar. Nereu sap moltes coses i potser us donarà raó del que cerqueu.”

Emili Genest (1988). Figures i llegendes mitològiques. Barcelona: Ed. Joventut (pàg. 151-152)

La figa

Lourdes Zerimar (2009): Higos

M. Clément Serguier, al seu llibre Pour un panier de figues, ens dóna una valuosa informació sobre les relacions de la figuera amb la història antiga i amb les llegendes. A la Bíblia Adam i Eva n’utilitzen les fulles per tapar-se el sexe. El patriarca Noè s’endugué a l’arca pastissos de figues seques i el rei David rebé una cistella de figues fresques d’una noia en senyal de pleitesia. A Betània existia una figuera condemnada per Crist a no tornar a donar fruit.

I si és rica la informació de la literatura jueva, tampoc no falta a Egipte l’al·lusió al sicòmor, que acull les ànimes dels difunts i sota el qual els egipcis dipositaven les seves ofrenes. I l’arbre que aixoplugà Ròmul i Rem també era una figuera. De la mateixa manera, a Grècia la paraula sicofants, que significa “delators”, en el seu origen designava els guardians de les figueres a l’Àtica, encarregats de denunciar els exportadors d’aquesta fruita tan preuada. L’àspid que mossegà mortalment a Cleopatra en sortir del bany s’havia amagat en un cistell de figues. El successor de Cató va treure de la seva toga davant el senat de Roma algunes figues fresques, suposadament collides a l’Àfrica tres dies abans, per convèncer els seus pares que calia destruir Cartago.

Serguier ens parla de la curiosa pol·linització de la figuera i dels usos socials de la figa a França, sobretot a la Provença, on era particularment protegida.

Quant a les al·lusions al Corà, només s’hi esmenta un cop, en una sura de La Meca que en porta el nom: el Senyor jura per la figuera i per l’olivera, el mont Sinaí i “aquella ciutat segura” (La Meca). Hi ha qui interpreta que es refereix a Damasc, i l’olivera a Jerusalem.

Damasc s’identifica clarament amb la figa. Per això, al centre de la basílica bizantina, on s’aixecarà la gran mesquita dels Omeia, s’erigia una formosa i forta figuera. De fet, els Omeies, iniciadors de la gastronomia arabo-musulmana, expandeixen el seu imperi en bona part pel territori de la figuera.

Alepo i la seva regió no tenen res a envejar a la de Damasc.

La medicina àrab féu molt de cas de la figa, però també del làtex, la preuada llet de la figuera que s’utilitza per guarir les durícies i per estovar les carns.

Els agrònoms i gastrònoms parlen de la misteriosa afinitat que uneix la figa i la nou, com ho demostra una de les confitures més subtils.

Mardam-Bey, Farouk (2002): La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona: Zendrera Zariiquiey, 71-74.

Moreno García, José-María (2008). Museo y Monda del Azafrán

Conte popular sefardita

Una vegada es va fer un tracte de pau entre el sultà de Turquia i el rei de Grècia. Com a part del tractat, el sultà envià esplèndids obsequis al rei de Grècia. Hi havia tot tipus de joies diferents, sedes u setins, catifes valuosíssimes, objectes d’or i de plata i d’altres luxosos regals. Quan el missatger del sultà portà aquests obsequis al rei, aquest li donà una petita capsa, doblement precintada i embolicada. Li ordenà que ningú no devia obrir aquella capsa excepte el sultà.

Després que le missatger tornà a Turquia amb la capsa, el sultà la mirà amb una amarga expressió a la cara. “Aquest regal és certament petit”, digué. “Però pot ser que contingui alguna cosa preciosa, de la qual només n’existeixen poques en tot el món”. El sultà obrí la capsa i trobà que tot el que contenia era un manat de brins de safrà.

“Per ventura aquest porc s’està rient de mi?”, digué el sultà aïrat. “Li vaig enviar tot tipus de valuosos obsequis del meu palau: joies precioses, teles i catifes, or i plata, i mireu què m’envia ell!” “Un manat d’estams!”

El sultà estava disposat a cridar la seva flota de vaixells i salpar cap a Grècia per començar una nova guerra quan un vell rabí, un dels seus consellers, s’acostà i li digué: “Excel·lència, vós sou un home molt savi i afortunat. He sentit parlar del regal que us ha enviat el rei de Grècia. És un obsequi molt valuós; un pot protegir del diable.”

“Com ho sabeu això?” bramà el sultà.

“Viatgeu demà cap al nord el regne, on viuen els óssos salvatges, i ja ho veureu. Quan els ensenyeu el paquet, arrencaran a córrer.”

Així que el sultà va fer el que el rabí suggerí i anà a un lloc on vivien molt óssos salvatges. Tan aviat com els ensenyà el safrà, els óssos arrencaren a córrer. El sultà proclamà la saviesa del rabí lloà i honrà tots els jueus que vivien en Turquia. És per aquest motiu que els jueus consideren el safrà com una planta màgica i hi cuinen el seu arròs del Sàbat.

Sternberg, Rabí Robert (1998). La cuina sefardita (La riquesa cultural de la saludable cuina dels jueus del Mediterrani). Editorial Zendrera Zariquiey, Barcelona, pàgina 299-300.

Més contes: CLIQUEU-HI

Si voleu més informació sobre el safrà a aquest bloc, CLIQUEU-HI.

"Las estrellas de los cielos/Yo m'enamorí d'un aire". Música dels jueus sefardites. Jordi Savall i Hespèrion XXI (2000)

Les magranes flamejants

<><>

Hera i Prometeu

[…]

Alcides, en collir-me, dels braços meus digué
que eren una garlanda d’amor, tota florida.
Oh Hera, en sa tornada, l’estrenyeria bé
i fóra ma garlanda potent com una brida.
I despullant, de dia, les hortes i els jardins,
en premi de les meves volences sobiranes,
tos temples ornaria de flamejants magranes
que, ben ferides, llencen un xàfec de robins.

Carner, Josep (1994). Els fruits saborosos.Barcelona:Edicions 62