Les pomes d'or de les Hespèrides

El jardí de les Hespèrides. Frederic Leighton (1892).

Imagineu-vos un jardí, és a dir, no pas un jardí, que és poca cosa, sinó un parc, un parc immens, que s’estén a pèrdua de vista. Arrer arreu només veieu arbres corpulents i frondosos que exhalen les més delicades aromes; ací i allà, grapats de flors, enceses i rares, que exhalen els més suaus perfums; i només heu de fer que allargar el braç per abastar tota mena de fruites. Nius de verdor, racons misteriosos i encisadors, fonts límpides i pures que canten en el silenci del bosc, de tot hi ha. En mig d’aquestes incomparables riqueses, acumulades allí per la generositat d’una naturalesa pròdiga, heus aquí unes pomes l’esclat de les quals sobrepassa el que pugueu imaginar. Per això en diuen Pomes d’or.

[…] Després de llargues i pesades caminades, Hèrcul s’atura un moment prop d’una font per reprendre alè i per refrescar-se un xic. No gaire lluny de la font, hi havia una nimfa asseguda damunt d’un banc de molsa tot esmaltat de margaridoies. La graciosa criatura, commoguda en veure que el formós viatger estaba confós, va dir-li: “Em sembla, senyor, que el vell Nereu, que és un déu marí, fill de l’Oceà i de Tetis, us podrà ajudar. Nereu sap moltes coses i potser us donarà raó del que cerqueu.”

Emili Genest (1988). Figures i llegendes mitològiques. Barcelona: Ed. Joventut (pàg. 151-152)