Joaquim Sunyer (1912), Paisatge de Ceret.
Quan dubtes què fer, a vegades perquè no saps per on començar, o et sents una mica perdut, va bé sortir a passejar, si és possible al camp. Potser espigolaràs alguna cosa pel camí. Quan dic espigolar, penso que allò que pots recollir té a veure amb la percepció sensorial del paisatge que posa en marxa els records i els pensaments. Però també hi penso en un sentit literal pel que fa als fruits que la naturalesa posa a l’abast sense que t’hagis de convertir en un assaltador de cultius. Quan arriba el setembre, surto a passejar amb el desig de menjar figues.
Com en el cas de tantes altres coses, és un desig que vol retrobar un gust de la infància. Quan el curs havia començat, però encara no havíem d’anar a classe a les tardes, una amiga ens menava a l’hort del seu pare, on hi havia una figuera. Amb l’ajuda d’una escala, agafàvem les figues i en menjàvem a cor què vols, fins que no podíem més i ens estiràvem sota l’arbre: allò devia ser la felicitat. Quan, arribat el setembre, en què les figues van madurant, busco les figueres ho faig amb el desig de retrobar aquell gust dolcíssim o tan sols de reviure aquell record: el record de la felicitat potser també és la felicitat. Ahir, caminant, vaig trobar una figuera que exhibia uns fruits que semblaven acostar-se a la plenitud, però em va ser impossible abastar-los perquè, entre l’arbre i el camí, hi havia un rec. No gaire lluny, vaig observar un home que espigolava un raïm d’una petita vinya salvatge. El vaig saludar com si fos un germà espigolador i li vaig preguntar si el raïm era bo. Em va dir que sí.
Com en el cas de tantes altres coses, és un desig que vol retrobar un gust de la infància. Quan el curs havia començat, però encara no havíem d’anar a classe a les tardes, una amiga ens menava a l’hort del seu pare, on hi havia una figuera. Amb l’ajuda d’una escala, agafàvem les figues i en menjàvem a cor què vols, fins que no podíem més i ens estiràvem sota l’arbre: allò devia ser la felicitat. Quan, arribat el setembre, en què les figues van madurant, busco les figueres ho faig amb el desig de retrobar aquell gust dolcíssim o tan sols de reviure aquell record: el record de la felicitat potser també és la felicitat. Ahir, caminant, vaig trobar una figuera que exhibia uns fruits que semblaven acostar-se a la plenitud, però em va ser impossible abastar-los perquè, entre l’arbre i el camí, hi havia un rec. No gaire lluny, vaig observar un home que espigolava un raïm d’una petita vinya salvatge. El vaig saludar com si fos un germà espigolador i li vaig preguntar si el raïm era bo. Em va dir que sí.
Vinyes a Capçanes, Priorat (juliol, 2011). Fotografia: Fina Masdéu
A prop, hi havia una vinya cultivada i vaig pensar que el vent potser n’havia escampat llavors. Refent el camí, vaig parar-me a tastar el raïm. Era un moscat maduríssim, a punt de podrir-se, i dolcíssim. I sí, vaig tastar la felicitat.
Imma Merino. “Setembre”. Diari El Punt Avui (6 de setembre de 2011), pàg, 25.
Informació sobre Joaquim Sunyer.
Informació sobre Joaquim Sunyer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada