 |
| Plakas (2009) . Vendedor de dátiles |
La investigació de fòssils ha aportat una sorprenent descoberta: la palmera salvatge datilera va sorgir a la conca de París.
Els antics pobles del Pròxim Orient foren els primers a domesticar la palmera datilera. A Mesopotàmia s’han trobat testimonis realment extraordinaris que es remunten al tercer mil·lenni. És el cas d’un segell cilíndric que, dos mil anys abans de la Bíblia, mostra l’escena del pecat original amb una magnífica palmera datilera al centre, a la dreta de l’home; a l’esquerra, la dona i la serp.
Els sumeris i els assiris babilònics la consideraren un arbre sagrat. A Egipte fou l’arbre de la vida i, a més a més, el seu nom, bennu, la identificava com l’ocell que diàriament reneix com el sol naixent.
Els grecs també l’anomenaren phoinix, altra vegada un ocell fantàstic que reneix de les seves cendres.
Els hebreus la convertiren en el símbol d’allò just, a l’ensems que en mantenien, especialment pel que fa a la palma, els antics significats: regeneració, resurrecció, immortalitat. A l’Evangeli segons Sant Joan, els habitants de Jerusalem reberen Jesús, en la seva darrera arribada a la Ciutat Santa, enarborant unes palmes. Es tractava, doncs, tant d’una expressió d’alegria com d’una premonició de la mort i la resurrecció.
Els països àrabs, generalment àrids o semiàrids, ofereixen a la palmera datilera un clima ideal, atès que, durant els sis mesos o més que transcorren des de l’aparició dels fruits i la seva plena maduració, aquests poden sadollar-se de llum i, protegits de la pluja, perdre progressivament humitat i astringència.
D’altra banda, tenint en compte la seva remota implantació en aquestes latituds, els palmerars d’Algèria, Egipte, Hedjaz o Iraq han tingut tot el temps del món per diversificar-se i cultivar un nombre considerable de varietats. Només a la regió de Bàssora, fa dotze segles, Jâhiz n’anomenava 360.
La varietat més coneguda és la Deglet Nur, dita així en memòria d’una princesa que, a finals del segle XIII, hauria sembrat ossos al palmerar de Al-Harira, a Algèria. Tres segles després, un plantador de Tozeur la introduí a Tunísia.
Iraq és el país on se’n cultiven més varietats. Les de més qualitat són els seus dàtils Jallâwî i Khadrâwî.
 |
| Pereirano 1974 (2009) . El palmeral de Tozeur |
Entre Mauritània i el Golf Pèrsic hi ha immensos palmerars que se han convertit en l’emblema de tota una civilització, igual que l’olivera una mica més al nord. El tronc s’utilitza en la construcció d’obra; les palmes, despullades dels seus folíols s’empren per fer mobles; i els folíols serveixen per elaborar cistells i fibres per trenar cordes. El fruit es consumeix tal qual, tendre o madur, però també es destina a mil usos: dàtils confitats o farcits, bunyols, pans de pessic farcits, coques, galetes, torrons.
A Iraq, influïts pels britànics, es preparen els cakes, els puddings i els toffees. D’altres formes més típiques són la truita o el kebbé de Mossoul, preparat amb figues i melassa de dàtils.
A la cuina magribina es preparen cuscús i tajines dolços, així com guisats d’anyell o aviram.
El cor de la palmera datilera es menja cru o cuit, salat o dolç, i també se n’aprofita la saba. En altres temps se’n bevia fins a la sacietat, sobretot fermentada, sense oblidar el vi de dàtils, aromatitzat amb canyella i clau d’espècia, ni l’alcohol, anisat a l’estil llevantí.
Més informació: `
Processó de la Burreta: Barcelona
La processó de Verges
Diumenge de rams a toc de dolçaina i tambor
Diumenge de rams a Alacant
Caputxins de Catalunya i Balears
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada