Torta della nonna

Mellie (2008). Torta della nonna

Se m’ha acudit de fer una d’aquestes omnipresents torta della nonna, que de vegades sembla que siguin les úniques postres que coneixen els italians. La varietat de les postres nord-americanes i franceses, senzillament, no té cap interès a la cuina local. Estic convençuda que t’has d’haver criat menjant dolços italians per poder apreciar-los. Els seus pans de pessic i pastissets són normalment massa eixuts per al meu paladar. Torte della nonna, pastissos de fruita, potser un tiramisú (unes postres que detesto)…, excepte als restaurants cars, és clar. Aquests pastissos de l’àvia es venen a la majoria de pastisseries, i també en molts bars. Encara que puguin ser molt bons, de vegades sembla que entre els ingredients fan servir intonaco, guix. No m’estranya que els italians demanin fruita per postres. Fins i tot el gelato que abans era deliciós a tot Itàlia, ja no és ni mitjanament bo. Són molts els qui proclamen que el seu gelat és de fabricació casolana, però el que no diuen és que per fer-lo de vegades utilitzen els sobrets de preparat en pols. Quan trobes el veritable gelato de préssec o maduixa és inoblidable. Per sort, la fruita submergida en bols d’aigua fresca sembla perfecta al final d’un sopar d’estiu, sobretot amb el pecorino local,gorgonzola o una porció de parmigiano.

Traduint els grams en tasses tan bé com sé, copio una recepta d’un llibre de cuina. Hi ha centenars de versions de la torta della nonna. A mi m’agraden les que porten polenta al pa de pessic i una fina capa de farcit entremig. No em fa res l’hora de més que he de passar partint pinyons, quan a casa m’hauria limitat a treure’ls de la nevera. Primer faig una crema espessa amb dos rovells d’ou, 1/3 de tassa de farina, 2 tasses de llet i ½ tassa de sucre. Me’n surt més que no necessito, de manera que n’aboco en dos bols per menjar-nos-la després. Mentre la crema es refreda, preparo la massa: 1-1/2 tasses de polenta, 1-1/2 tasses de farina, 1/3 de tassa de sucre, 1-1/2 culleradetes de llevat en pols, 100 grams de mantega afegits als ingredients en sec, 1 ou sencer barrejat amb un rovell. Divideixo la massa en dues parts i n’escampo una sobre el motllo, la cobreixo amb crema i escampo al damunt la segona part de la massa, unint-ne les vores. Escampo un grapat de pinyons pel damunt i ho poso al forn a 175 graus durant vint-i-cinc minuts. La cuina s’omple de seguida d’una aroma prometedora. Quan és a punt, poso la torta daurada a l’ampit de la finestra i truco al signor Martini per telèfon. “La meva torta della nonna està llesta”, li dic.

Quan arriba, preparo una cafetera d’espresso i li serveixo un tros generós de pastís. Després del primer mos, la seva mirada agafa un aire somniador. “Perfetto”, és el seu veredicte.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 79-82.