La mona de Pasqua

Mona de Pasqua: cristina

És costum, estès arreu de Catalunya, que els padrins i avis facin present, als seus fillols i néts, d’un pastís fet amb farina, sucre i altres llaminadures; hi són aplicats un nombre d’ous igual al dels anys de l’infant a qui hom l’ha de donar. Aquest present es fa fins que es celebra la primera comunió, i com que aquesta, fins fa poc temps, s’efectuava als dotze anys, les mones més grosses mai no passaven de la dotzena. Els ous solen ésser durs, tenen la closca pintada de color, i estan engalanats amb altres galindaines populars. Les mones tenen formes variables, segons les localitats; però, generalment, no solen sortir-se de la forma rodona. Abans, es pastaven a casa i constituïen un dels pastissos típics de la pastisseria popular casolana; avui, rarament s’hi fan. És corrent que els infants la vagin a cercar a casa dels padrins o avis, tot endiumenjats. El costum és antic, puix que ja surt citat en el segle XV amb el mateix nom de mona.

Mona amb ous de xocolata

Quan hom pastava a casa, les mones eren fetes simplement amb pasta de pa, potser una mica més pastada i millorada. [...] Ara fa un segle, hi havia dues menes de mones. Les més senzilles eren de pasta d’ensaïmada i tenien forma de tal. Portaven els ous aplicats al damunt. Costaven a raó de sis “quartos” per ou. Les més grosses eren de sis ous i costaven, per tant, trenta-sis “quartos”, equivalents a una pesseta i vuit cèntims de la moneda d’ara. Les més bones eren de pasta de tortell, i costaven a raó de deu “quartos” per ou.

Mona de pastisseria amb figura de xocolata

Les mones de pastisseria són modernes. Daten, si fa no fa, d’un segle enrera. Els pastissers i confiters van trencar la forma tradicional de les mones clàssiques dels forners i els van donar forma variable, més aviat de ramellet. Una de les pastisseries que més van excel·lir a fer mones fou la casa Massana, del carrer d’En ferran. Va establir el costum de posar, al cim del ramellet, una figureta que representava un mico. Això va refermar la designació de mona per al pastís o, millor dit, per a la vella coca. D’aleshores deriva el rematament dels pastissos amb figures i nines, que, un cop menjada la llaminadura, constitueixen una joguina per a l’infant.
Joan Amades (1950). Costumari català. El curs de l’any, II. Barcelona: Salvat i Edicions 62 (edició facsímil, 1982).

Més informació sobre Joan Amades i el Costumari.

Fotografies: Fina Masdéu.