Croquetes

Aparador de la Trattoria Ponte Rosso (Milano), amb una cuineta de joguina. Fotografia: Fina Masdéu

La pasta ja és freda al cossi gros, damunt de la taula de marbre grisenc que l’ús i el temps han tacat i envellit. Amb dues culleres començo a donar-los una forma volgudament regular i les passo al bol ple d’ou batut perquè se’n comencin a xopar. No sóc ni a la meitat i les espatlles em roseguen, totes les taules són massa altes per a mi. Descanso i guaito a la finestra oberta que filtra la claror de la tarda aixafogosa de juliol. Les ombres es multipliquen, deformades pel bellugueig de les fulles eixutes del castanyer immens, interposat, sempre, entre el sol i l’interior.

Em giro cap a la taula i les últimes brases de la cuina econòmica, encesa al matí, em recorden la llauna de pa que, un dia per setmana, es torra al forn aprofitant el caliu, tot esperant el primer dia de pluja que el dugui a bullir amb alls i farigola del bosc petit. Torno a la feina i el fred del marbre em regenera les mans enganxifoses, més ou.

Una a una i una darrere l’altra, la vista se m’escapa a les rajoles de blavet esquerdades per la roentor del foc, esquitxades: oli, sucs de rostit o vapors aromàtics les han malmenat. Acabo amb les culleres. De la lleixa blanca del darrere, agafo el pot del pa ratllat. Obro l’armari gran del racó i de tants estris no sé quin escollir: els ulls se’m perden per les cassoles fumades d’alumini, impossibles de fer lluents, i per les paelles encrostades d’un sutge anquilosat.

Un altre bol i l’arrebossat.

Ja estan, les deixo a la repisa de rajola vermella del costat dels fogons a punt d’enfonsar en l’oli i n’espero el  cruixit tot salivant.

Text cedit per Mariona Quadrada (abril 2013). 

Accediu al seu web: http://www.lacuinadecasa.com/