Poema sense acabar(Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor)

Santiago Rusinol: Son Moragues (1903)

Poema sense acabar (Joan Salvat-Papasseit i Ovidi Montllor)

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna s'afanya a pujar la carena!
I ronda el ca fidel a la serena
perquè al seu amo capriciós i destre
plau-li besar l'amada sota la lluna al vol
en el porxo del barri de la masia quieta
adormida pels grills,
missenyors de la cleda i dels pins.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i el vent també és a jóc.
I els romanins només, desperts, escolten,
perquè demà al matí puguin parlar d'amors
amb les farigoleres fins l'hora de la sesta,
que és quan reposa el pou,
i canten les cigales esguardant la ginesta,
i ells agafen el son.

Quin doll d'aigua a la font ara que és vespre,
i la lluna ha assolit les cimes cobejades,
i l'estrella primera lluerna dels camins
és perduda entremig les immenses miríades
i als confins de la terra
tots els enamorats es besen i s'estrenyen,
de l'una a l'altra serra.
Quin doll d'aigua a la font
ara que tot és nou perquè la lluna és plena.

Versions musicades del poema:
Salvat-Papasseit , Ovidi Montllor i Toti Soler
Versió de Jofre Borràs i Toni Xuclà

Més informació sobre l'escriptor: L'autor a la UOC