Les fruites de l'estiu

Michelangelo Merisi, "Caravaggio" (1595-1596). Panera de fruites

Uns dies abans de tornar cap a casa, a finals d’agost, puc agafar una safata i sortir a collir el que vulgui per esmorzar. Al matí els ocells semblen embogits amb les móres, però no donen l’abast per menjar-se-les totes. Collir móres…, un plaer tan elemental…, saltar-se les que encara tenen un toc de vermell i les que són dures al tacte, agafar només les que són madures, fins que els capcirons dels dits se’m posen morats. El gust de les móres reescalfades al sol em porta a la memòria un record de la infantesa. En un cementiri abandonat, m’asseia sobre un munt de terra desenterrada i menjava inconscientment les gustoses móres d’una planta les arrels de la qual es barrejaven amb ossos vells

Totes les fruites d’estiu del gran sol mediterrani han madurat. Quan arribo, les cireres; després l’estiu avaça cap als préssecs grocs. Al llarg de la calçada romana que puja al cim del mont de Sant’Egidio, agafem munts de la més divina de les fruites, les minúscules móres que pengen com joies de les seves fulles serrades. Després vénen les nectarines, amb la seva polpa pàl·lida i aromàtica. Un gelat de nectarina fa que tinguis ganes de ballar. Tot seguit les prunes, de totes les varietats; de grogues petites, de morades, de verdes pàl·lides, més grans que pilotes de golf. El raïm comença a arribar des del sud. Unes quantes pomes vermelloses, les primeres peres que comencen a madurar. Les petites i verdes no haurien de ser madures encara, però ho són, després les grogues globulars i clapades. A l’agost, les figues comencen a omplir-se, però no assoleixen el seu punt àlgid fins al setembre. Però, finalment, les móres, aquests fruits tan característics de l’estiu, són madures.

La calor esclata en un sobtat aiguat, una pluja forta i determinada que amara el terra i després para…, se’n va, s’acaba. El paisatge verd es desdibuixa a través de la finestra. El sol torna a atacar, però aquest cop desproveït de la seva fúria. Ja s’intueix la tardor. En què? En l’olor de fulles moribundes. Un sobtat canvi en l’aire, la lleugera tonalitat ambre de la llum; la boirina blava que s’eleva sobre la vall al capvespre. M’encantaria veure com les fulles canvien de color, plegar les avellanes i collir les ametlles, sentir la primera gelada i fer un petit foc amb fusta d’olivera per foragitar el fred del matí. La meva roba d’estiu es quedarà guardada sota el llit. Faig unes quantes garlandes amb fulles de parra i les enllaço amb sàlvia, farigola i orenga, herbes que puc fer servir al desembre. Guardo les flors de fonoll que he deixat assecar en una llauna pintada que vaig trobar a la casa.

Les abelles perforen les peres. Allí on en cau una, els tord fan un tiberi. […]

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 315-317. Traducció al català de Fina Masdéu.