Menjar pa amb xicoira

Espaguetis amb tòfona (fotografia: Fina Masdéu, 2011)

A través de les notetes enviades a Giuseppe Russotto, Angelo Tolentino i Antonio Episcopo, que es podria dir que eren els proveïdors de la casa, es va poder saber que durant la llarga etapa del sojorn campestre clandestí, en Provenzano es feia portar pasta i carn, o sigui que seguia una dieta d’allò més normal.

A la cuina del mas de Montagna dei Cavalli hi van trobar un llibret de receptes de menjar sa. Les poques vegades que s’hi celebrava alguna reunió entre els més íntims l’encarregat de coure la carn era en La Barbera, que al capo l’hi feia molt crua i amb poca sal. Després algú altre s’ocupava de rentar el plats.
La mel li agradava molt i en gastava en abundància. En una ocasió en Tolentino arreplega no se sap on quaranta-sis pots; doncs bé, se’n queda sis per a ell i els altres els hi envia.

Xicoira silvestre

Molts dels paperets parlen de la xicoira.

“Menjar pa amb xicoira” és una expressió popular que vol dir ser pobre de solemnitat o bé ser de bon conformar, o encara contenir-se per no fer ombra a algú altre (en aquest sentit la va fer servir un conegut polític). Hi va haver periodistes que, en saber que en Provenzano en menjava, van suposar que ho feia per tractar-se una afecció de pròstata. I, certament, podria ser que no sabés que aquesta herba no és gens indicada per aquesta malaltia, ans al contrari.

Fins i tot hi va haver un alt magistrat que va voler interpretar la xicoira com a senyal “d’ètica mafiosa”. És a dir, que en Provenzano, menjant pa i xicoira, volia donar exemple de frugalitat als seus homes. Hipòtesi més aviat agosarada, atès que, com hem vist, també solia menjar carn de primera qualitat.
En Provenzano menjava xicoira senzillament perquè li encantava. Preferia la silvestre, molt amargant, que antigament es collia per camps i marges. Quantes vegades no en devia collir ell mateix, de jove.
“…si pogués trobar el punt on la porta la terra aquesta xicoira, i si me’n pogués fer una mica de llavor, quan serà granada me’n guardaria? Si te diu que en venen en bossetes, no, no és la mateixa natural que coneixem. Jo voldria aquesta natural, la llavor.”
Té tota la raó de rebutjar la de bosseta i reclamar les llavors naturals per plantar-les als voltants de la casa. Perquè, igual que els paperets, els paquets amb provisions també feien la volta al món abans de ser-li lliurats, i per això la xicoira que hi posaven li arribava pansida i no es podia menjar.
El curador d’aquest diccionari, que també somia amb aquella xicoira silvestre, se’n fa càrrec i el compadeix.

Andrea Camilleri (2008). No sabeu pas. (Els amics, els enemics, la màfia). Barcelona. Edicions 62.