Fruites sensuals

Tiburcio Sánchez de la Barquera (1807-1902)

Acabat el relat de Monsenyor Orsini, els criats canviaren un cop més estovalles i tovallons, mentre unes donzelles púbers, vestides de pastorelles, amb garlandes de flors a la columna d’alabastre del coll, servien als hostes pontificis entreteniments de fruita per a desengreixar la fortor de la caça.


Manel (2010): Naranja sanguina

Hi havia safates curulles de fruites dels més variats colors i textures. Taronges de fibra transparent i sucosa, amb el seu color sensual que vol ser vermell però que no acaba de decidir-se a deixar el groc. Pomes de polpa carnosa i àcida que lluïen tots els tons que van des del groc més pàl·lid fins al verd més violent i que aviat amorosiren els paladars dels digníssims comensals. Plàtans de les terres del sol, farinosos i excitants, d’un color de fulla seca. Préssecs de pela setinada que eren oberts per la meitat, tot mostrant el pinyol rugós encastat a la polpa carnosa i suau. Maduixes roges i brillants, cireres lluents de diverses menes, des de les més primerenques, petitones i tendres, fins a les més tardanes, ufanoses i d’un intens color de magrana i que són anomenades cireres de cor de colom.



Fina Masdéu: Delícies de poma

[…] I mentre les pastorelles servien als convidats, també, polpa de poma desfeta en petits bocins i cuita a foc baix amb un polsim de sucre i unes peles fines de llimona, peres tallades en forma de cor i trempades al mig d’un vi negre que exhalava perfums de concentració excitant que picaven el meu regalat olfacte tot fent-me néixer sucs de desig al paladar, taronges tallades en rodelles, adobades amb regalims de mel i culleradetes de rosolis —licor, com sabeu, compost d’aiguardent, sucre i herbes d’olor—, préssecs i cireres fetes coure suaument al bany maria amb afegitó d’arrop, plàtans fregits amb oli roent i mel d’userda, regats amb licor i flambejats per apaivagar-ne l’excés esperitós, maduixes roges, embolcallades amb flocs d’escuma blanca i flonja, obtinguda amb tel de llet que semblaven neu acabada de caure del cel, mentre, dic, totes aquestes meravelles passaven sota el meu mirar enfitat, sa santedat es va alçar: les galtes se li havien tornat vermelles i lluents i els ulls li esperitaven.

Ofèlia Dracs (1985). Boccato di cardinali. València. Tres i quatre (pàg. 106-108).