Natura quasi morta

Georg Flegel. Natura morta amb ratolí.

Bon vivant i amb unes papil·les gustatives d’allò més desenvolupades, Braccalente sentia moltíssim que l’estat desassossegat en el qual es trobaven els impedís degustar, com es mereixia, la cuina catalana, que ell considerava extraordinària. Però malgrat tot, insistí a convidar-les al restaurant Hispània; a parer seu, un dels millors de Catalunya. Li semblà que assaborint alguns dels platillos recomanats per les mestresses Paquita i Lolita, amigues seves, com de la majoria de les persones de paladar distingit, les senyores Cremona-Hogarth oblidarien durant el temps que durés l’àpat que el fet de trobar-se allà tingués a veure amb la desaparició de la seva filla. Però fou només durant un petit interval, mentre tastaven un guisat de llagosta, especialitat de la casa, que semblaren una mica més relaxades.

La hipòtesi del cònsol, fomentada en el fet que les sensacions agradables que envien al cervell les papil·les gustatives ens poden arribar a treure del cap les penes més amargues, tan sols funcionà amb les seves hostes un parell de minuts. Això, però, no li restava validesa: les considerà l’excepció que confirmava la regla... El que passava en la seva opinió era que el cervell femení, diferent del masculí, no semblava estimulat de la mateixa manera pel plaer que provenia del paladar. En el cas dels homes no dubtava gens de la influència gastronòmica benefactora. Ho havia comprovat de manera directa amb amics arruïnats, vidus o abandonats per les seves esposes.

Les senyores Cremona-Hogarth, sense acabar-se els plats, tot i repetir a Dante que eren boníssims, retornaven a la seva obsessió.

Carme Riera (2011). Natura quasi morta. Barcelona. Edicions 62, 64-65.

Georg Flegel. Natura morta amb arengada i escarabat .

Mentre buscava els papers d'Iliesco evocà les cares de perplexitat dels que seguien la seva explicació sobre pintura barroca, tema dle primer exercici que els posà, en comparar mitjançant un PowerPoint els bodegons de Zurbarán i els d'un pintor alemany que l'entusiasmava, Georg Flegel, sobre el qual preparava una conferència amb el títol "Natura quasi morta" per a un cicle del CaixaForum.

- Hi ha algú procedent de Germania? -preguntà.

I com que ningú no contestava, encara va insistir:

- No?, no? Respectarem que hi siguin d'incògnit -digué-, si no ens volen ajudar mostrant-nos el que saben de Flegel -féu irònic, perquè tenia dues estudiants de la Humbold de Berlín.

Però com que elles feien veure que ni tan sols l'havien sentit va continuar amb les qüestions pictòriques:

- Flegel no és gaire conegut, tot i haver pintar un centenar de bodegons, d'una extraordinària bellesa realista. Observin -els deia, mentre anava projectant els quadres del pintor- que vora les fruites, les flors, els flascons de vins o els peixos, sempre apareix alguna bestiola o insecte fastigosos. I no per casualitat. Si Flegel els introdueix és perquè vol advertir-nos del que signifiquen. Comparin aquestes natures quasi mortes de Flegel amb les de Zurbarán. (...)

Ara, mentre repassava els exercicis comprovà que quasi tots els alumnes feien esment que als bodegons de Zurbarán ni ho havia elements fastigosos. Zurbarán era més net, concloïa algun. Però només un, en efecte, Iliescu, es referí a com podia interpretar-se la diferència. Tenia una lletra petita, punxeguda i recargolada. A Bellpuig li agradà la seva conclusió: "En certa manera, Flegel vol dir el mateix que la sentència clàssica: latet anguis in herba, entre la hierba s'amaga la serp... El contrapunt entre vida i mort no hi és, a Zurbarán, tot i que Eros i Tànatos solen caminar plegats. Zurbarán no en fa esment a les seves natures mortes o almenys a les que jo he pogut veure. He llegit que la pintura de Flegel pot ser considerada un antecedent de les vanitas, els quadres en els quals, per tal que recordem la nostra caducitat, apareix una calavera".   

Carme Riera (2011). Natura quasi morta. Barcelona. Edicions 62, 30-32.

Zurbarán: Bodegón de los cacharros