Croquetes

Aparador de la Trattoria Ponte Rosso (Milano), amb una cuineta de joguina. Fotografia: Fina Masdéu

La pasta ja és freda al cossi gros, damunt de la taula de marbre grisenc que l’ús i el temps han tacat i envellit. Amb dues culleres començo a donar-los una forma volgudament regular i les passo al bol ple d’ou batut perquè se’n comencin a xopar. No sóc ni a la meitat i les espatlles em roseguen, totes les taules són massa altes per a mi. Descanso i guaito a la finestra oberta que filtra la claror de la tarda aixafogosa de juliol. Les ombres es multipliquen, deformades pel bellugueig de les fulles eixutes del castanyer immens, interposat, sempre, entre el sol i l’interior.

Em giro cap a la taula i les últimes brases de la cuina econòmica, encesa al matí, em recorden la llauna de pa que, un dia per setmana, es torra al forn aprofitant el caliu, tot esperant el primer dia de pluja que el dugui a bullir amb alls i farigola del bosc petit. Torno a la feina i el fred del marbre em regenera les mans enganxifoses, més ou.

Una a una i una darrere l’altra, la vista se m’escapa a les rajoles de blavet esquerdades per la roentor del foc, esquitxades: oli, sucs de rostit o vapors aromàtics les han malmenat. Acabo amb les culleres. De la lleixa blanca del darrere, agafo el pot del pa ratllat. Obro l’armari gran del racó i de tants estris no sé quin escollir: els ulls se’m perden per les cassoles fumades d’alumini, impossibles de fer lluents, i per les paelles encrostades d’un sutge anquilosat.

Un altre bol i l’arrebossat.

Ja estan, les deixo a la repisa de rajola vermella del costat dels fogons a punt d’enfonsar en l’oli i n’espero el  cruixit tot salivant.

Text cedit per Mariona Quadrada (abril 2013). 

Accediu al seu web: http://www.lacuinadecasa.com/

La colònia: Pernil dolç

"Posi'm cent gramets de pernil dolç, si es trenca és igual que a mi m'agrada així, quan estic malalt. I unes torradetes i un arròs bullit i a fer nones dins del llit".

El projecte de La Colònia arrenca pels volts del 2011 amb la trobada d’Albert Galcerà, director i acordionista de l’orquestrina Garbuix, banda que amenitza els cabarets del Festival Trapezi de Reus, i Xavier Ciurans, cantant del grup Gertrudis.

La proposta d’ambdós músics passa a ser compartida amb el percussionista Pepo Busquets, el contrabaixista Lluís Chabuch, i el violinista Albert Carbonell. D’aquesta unió, en surt un estil propi amb aromes de música balcànica, flaires de cabaret i notes d’arrel mediterrània.

Tot i ser una banda purament musical, La Colònia es presenta com un conjunt aglutinador de diferents disciplines, i es transforma, per tant, en un projecte transversal, on hi caben les arts plàstiques, audiovisuals, escèniques i sonores.

Així doncs, la banda s’expandeix a d’altres artistes com ara el pintor Arnau Casanoves, el grup Zebra Concepte Audiovisual, o Ramon Sendra, enginyer de so, entre d’altres. Tots i cadascun d’ells comparteixen una idea: crear un espai artístic on des de l’autonomia de la seva disciplina hi hagi un creixement de la seva obra mimada sense estar sotmesa a pressions de mercat.

Més informació: http://www.lacolonia.cat/

Sopar a Can Salina

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

A can Salina el sopar se servia amb la fastuositat escantonada que aleshores era marca de la casa del regne de les Dues Sicílies. La quantitat de comensals (catorze en total, entre amos, fills, institutrius i tutors) ja feia que l'escena resultés majestuosa. Amb unes tovalles apedaçades però de roba finíssima, la taula resplendia sota la llumnària d'un potent llum d'oli precàriament penjat sota la "nimfa", sota una gran aranya de cristal de Murano. Per les finestres encara s'esquitllaven les últimes clarors del dia però les figures blanques pintades a les cornises fosques, que simulaven baixos relleus, ja es diluïen en l'ombra.

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

La coberteria era de plata massissa i els gots esplèndids, amb les inicials F.D. (Ferdinandus dedit) gravades al medalló llis entre les sanefes de Bohèmia com a record de la munificència reial;

Isabel Castro (2017): Museo del Romanticismo, Madrid.

els plats, en canvi, cada un distingit amb una sigla il·lustre, procedien de serveis diferents, supervivents dels estralls del personal de cuina. Els més grossos, preciosos, de la fàbrica de Capodimonte, amb vora ampla de color verd d'ametlla i sanefa de petites àncores daurades, estaven reservats al príncep, que era partidari de les coses a la seva escala, fora de la muller. Quan entrà al menjador hi trobà tothom esperant-lo, cadascú darrere la seva cadira tret de la princesa, que ja s'havia assegut. També l'esperaven, flanquejats per una pila de plats, els malucs platejats de l'enorme sopera amb la tapadora coronada del guepard dansant. El príncep escudellava personalment, agraïda feina que simbolitzava els deures alimentaris del pater familias. 

Tomasi di Lampedusa (1958): El Gattopardo. Traducció de Pau Vidal. Editorial Proa. Pàgines 53-54.