Els bunyols (brunyols) de Quaresma.

Brunyols de Palafrugell (2013) Fotografia: Fina Masdéu

Hem estat al temps de la Quaresma, que és una part de l’any perfumada de mimoses i de violes, i, per tant, ens trobem a l’època dels bunyols, que a l’Empordà, sigui dit tot passant, són exquisits. (Del bunyols, a l’Empordà, en diem brunyols.) En realitat, amb el nom de bunyols de l’Empordà s’ha imposat a tot el país, i sobretot a Barcelona, un producte de la rebosteria que té molta fama, probablement merescuda.

[...] El de les cases particulars és, potser, un bunyol que té menys malícia, potser més  modest, però elaborat amb una naturalitat completa. El sucre que entra en la seva producció, com el pols de sucre que intervé en la seva presentació, no és mai donat a mans plenes. A més, és menys vaporós, més sec, i això contribueix a la seva conservació. Aquestes particularitats són francament positives.

Aquí va néixer Josep Pla (al costat, al núm. 51, hi ha la Fundació Josep Pla; Palafrugell). Fotografia: Fina Masdéu

A l’època dels bons temps dels bunyols, a l’Empordà, els feien a coves. Hi havia el bunyol d’abans de Sant Josep i el de després d’aquest sant importantíssim. S’havien, doncs, de conservar, sense que l’excés d’oli els convertís en un panorama melangiós, tous, humits i desfibrats. El bunyol no ha d’ésser mai excessivament plàstic. Ha d’oposar, a la queixalada, una lleugera resistència –sense exagerar, naturalment. Aquesta és, potser, la característica més notòria del bunyol. Els de confiteria són molt més plàstics i d’un color més obscur que els familiars, que són més daurats i més secs. Els primers es mengen sobre la marxa, i si passen bé, com passen... no en parlem més!! Els altres s’han de conservar, cosa ja més difícil. En definitiva, hi ha bunyols tous i bunyols secs.

Vaig veient que estem relliscant devers una vella polèmica: la de saber quin grau de greix i d’ensucrament –i en definitiva de tonalitat- han de tenir les pastes de la rebosteria d’aquest país.

Josep Pla (1980). “Els bunyols”, dins El que hem menjat. OC, 22. Barcelona: Destino.

Consagració de la cassoleta de conill

Missa pagesa (Bràvium Teatre, febrer 2013). Fotografia: Carme Andrade.

Missa pagesa (Bràvium Teatre, febrer 2013). Fotografia: Carme Andrade.

On és el conill que perdem mentre deglutim el conill?

És conill allò que esquarterem o és ja una altra cosa?

On és la mort que ens empassem per convertir-la en vida?

És el conill mort el somriure que tindrem aquesta tarda?

I és l’enciam decapitat el cabell que ens va creixent indòmit?

És el gotim de raïm torturat la teoria que naixerà ara?

És la ceba emparedada el sentiment que retornarà hora rera hora?

És la mortaldat del tortell de nata la mà que pessigarà la galta?

És el brot de farigola aquell moviment de la cama?

És una branca de timó aquella brillantor de la pupil·la?

És la fulla de llorer aquell vers que se’ns desperta?

Sentor, accepta l’horror miraculós d’aquesta cassoleta.

Senyor, accepta el canibalisme vitalista d’aquesta cassoleta.

Mandíbula, comporta’t. Mastega. Ensaliva.

Dolors Miquel (2006). Missa pagesa. Barcelona. Edicions 62.

L'ou ferrat

J. Torres-Garcia. Dos figuras.

A l’hora de dinar, el menú era sempre el mateix: dos ous ferrats i un bistec amb patates. Era una perspectiva d’una irreparable tristesa. Arribà un moment, però, que vaig adonar-me d’una cosa que em féu molta pena. Aguilar tallava primer els ous amb un ganivet, com si es tractés d’un aliment de gran solidesa, i després els menjava amb la forquilla. Els esforços que havia de fer per aconseguir-ho eren penibles. Els rovells i les clares li queien al plat a causa de l’engraellat de l’instrument. Quan intentava amb la forquilla portar-se aquelles coses toves i líquides a la boca, el fracàs era visible. A la fi, no tenia més remei: sucava les matèries amb el pa –espectacle poc agradable de veure-, el bigoti de llargues i elevades guies se li tornava groc, i així corregia l’estrall que havia fet. Un dia vaig trobar l’estudiant mallorquí al corredor en penombra de la pensió i li vaig dir:

-La idea del senyor Aguilar segons la qual els ous ferrats s’han de tallar prèviament amb el ganivet és un error complet.

-Té tota la raó –em respongué.

-Em fa molta pena. És un fenomen que no s’hauria de produir en una taula col·lectiva.

-Evidentment.

Josep Pla. Retrats de passaport. Obra completa, 17. Barcelona, 1982. Destino.