diumenge, 30 de desembre del 2012

Fertilitat

Cel de capvespre. Fina Masdéu (2012)
I tornava de l’hort la bona esposa, coronada de fruita primerenca, rient amb son esplet de coloraines. A l’arribar a casa, amb un somrís d’amiga que no oblida a l’amic per lluny que el tinga, buidaria el present sobre la taula i li diria: -Mira quin bé de Déu! La duc expressament perquè la tastis...- I anava caminant, calma i serena, com una gran deessa camperola; i l’esclat fantasiós d’aquella posta li tenyia amb reflexos purpuris, com sang d’una matança imaginària, los braços ferms i gràcils com pilarets de marbre, i la cara escaienta.
Arribà als magraners d’aquella feixa, i amb una gran sorpresa sentí aquell cop de cor  i aquella angoixa estranya que l’havien ferida a la pujada i que van perdurar bon tros de tarda mentre enasprà a les mongeteres tendres i abeurà son hortet rega per rega. [...]
Magraner. Fina Masdéu (2012)
De sobte retrunyí tota l’escala amb gran remor alegre i entrà ell, lo marit, panteixant de la folla correguda, i, sense dir un piu, abocà sobre el llit la presentalla: una cascada verda, una gran degollina de caparrons pintats, tots amb sa coroneta retallada; cada un, al rebotar, prenia una espurneta de la llum del gresol, com feble esclat de vida.
La nova mare s’adreçà anhelosa, amb una extremitud de tots los nervis, badà els ulls resplendents, ubriacs de desitjos, i enfonsà, amb avidesa, les dues mans enmig de les magranes.
Se posà a mossegar de l’una a l’altra amb estranya delícia ardidament, amb ànsia esbojarrada, aquella fruita insaborosa i verda, que de tant aspra feia fer ganyotes. Déu sap quanta en menjà! Fins que, rendida, deixà caure son cap sobre el coixí, i els braços s’aturaren d’ells mateixos
Víctor Català. “L’enveja”, dins Drames rurals (1902). Barcelona, Edicions 62 (1982).

Més sobre Víctor Català (Caterina Albert i Paradís).

dimecres, 26 de desembre del 2012

La muerte de Amalia Sacerdote

Danilo Arigo (2011): Il gambero solitario
Un asunto organizado aprovechando la ausencia de Carlo. Y desde luego organizado a petición de Giulia, Mariella nunca se habría permitido hacer semejante feo a su amiga. Consiguió abrir la boca solo cuando ella se sentó delante de él.
-Hola –dijo con la voz seca.
Una vez que la había mirado, ya no conseguía quitarle los ojos de encima. Desde la noche en que ella, en la mesa, le había dicho que estaba enamorada, no se habían visto cara a cara, como ahora. Se dio cuenta, mientras Giulia se llevaba a los labios el vaso donde le había servido el aperitivo, de que la mano le temblaba ligeramente. Y él tuvo que hacer un esfuerzo enorme para mantener la botella en la dirección correcta, evitando verter el aperitivo sobre el mantel.
-Aquí estoy –dijo Mariella, posando la sopera sobre la mesa-. Pasadme los platos.
Pescado caldoso, excelente. Las primeras cucharadas, en silencio. Como si nadie tuviera ganas o fuerzas de romperlo. Giulia fue la primera en hablar:
-¿Cómo está Gianfranco?
Era el hijo de Mariella y Carlo, un pequeño de siete años.
-Está bien, se ha quedado en casa de los abuelos.
-¿Y… Carlo? –continuó Giulia.
¿Por qué había vacilado al hacer esa pregunta? Instintivamente, Micherle miró a Mariella. Los ojos se le habían ensombrecido. No llegó a responder porque, en otra habitación, se oyó sonar el teléfono.
-Perdonad –dijo Mariella, levantándose y saliendo.
-Carlo no está bien –explicó Giulia.
-¿Qué tiene?
-Algo del corazón. Deberían operarlo. Mariella está muy preocupada.
-¿Es algo grave? Hoy en día…
-El problema es Carlo. Tiene demasiado miedo de la operación, que en sí es una tontería. Lo va aplazando, cada día tiene una excusa.
Volvió Mariella.
-Era Carlo. Está bien.
A pesar de que el pescado estaba verdaderamente bueno, los tres dejaron el plato a medias. Por una cosa o por otra, nadie tenía ganas de comer. El resto de la cena se transformó poco a poco en un velatorio. Cada tema de conversación, después de algunos minutos, se quedaba sin cuerda, como los gramófonos a manivela de antaño, y acababa sin conclusiones, con una especie de amortiguado murmullo.

CAMILLERI, Andrea (2011): La muerte de Amalia Sacerdote. RBA: Barcelona. Páginas 84-85.

dimecres, 12 de desembre del 2012

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

Mathias Enard: "Sabem molt poques coses certes de Miquel Àngel"

El visir Alí Paixà fa lliurar a Miquel Àngel un contracte en llatí i una bossa amb cent aspres de plata per a les seves despeses. El secretari que li allarga els papers té les mans suaus, els dits fins; es diu Mesihi de Pristina, i és un home de lletres, un artista, un gran poeta; un protegit del visir. Un rostre d'àngel, una mirada fosca, un somriure sincer; parla una mica de franc, una mica de grec; sap l'àrab i el persa. Més tard arriba un seguit de dignataris; el shehremini, responsable de la ciutat de Constantinoble; el mohendesbashi, l'enginyer en cap, que encara no anomenen "arquitecte en cap"; el defterdâr, l'intendent; una munió de sirvents. Falachi i Manuel tradueixen tan de pressa com poden les paraules de benvinguda i els víctors de la multitud. Algú agafa l'escultor pel braç, l'introdueix en l'estança adjacent, on hi ha un àpat preparat, i uns patges mig dissimulats darrere les seves llargues dorques daurades que ja serveixen aigua perfumada als vasos. El frugal Miquel Àngel tasta amb la punta dels llavis el bou amb dàtils, les albergínies macerades, l'aviram amb melassa de garrofes. Desorientat, no arriba a reconèixer ni el gust de la canyella, ni el de la càmfora o del màstic. L'artista pensa que tota aquesta gent l'ignoren malgrat la fastuositat de la recepció; per a ells no és més que una imatge, un reflex sense matèria, i se sent lleugerament humiliat.
El diví Miquel Àngel només té un desig: veure el taller que li han promès, i posar-se a treballar.

Mathias ENARD (2011): Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants. Editorial Columna: Barcelona. Pàgines 28-29.

dimarts, 11 de desembre del 2012

(Reversions, provatures, calçadors...)

(Reversions, provatures, calçadors...)

VIII



(Opció A) 
El somriure arriba puntual com sempre.
La sang preserva el nu de vint-i-un botons.
A la carta, un exèrcit de plats, coberts,
tovallons i estovalles amb què obrir-se en canal.
També la salmòdia penjant del fil musical,
la fuga ofegant-se al vas de vi.
La por mastega gana.
La saliva es glaça.
La gana ja no arriba amb el menjar a taula.
 (Opció B)
Encara amb l'esperança de preservar el somriure
més perfecte, un nu de vint-i-un botons,
es pre-ocupa envasant la carn al buit,
prement el play que l'encomani al jazz,
apretant-se el nus de la corbata...
però només menja gana:
ara dirigir un petit exèrcit de plats, coberts,
tovallons i estovalles amb què obrir-se en canal,
ara la salmòdia de la fuga ofegant-se al vas de vi.
La gana (que) ja no arriba amb el menjar a taula.
 (Opció C)
El somriure arriba puntual com sempre
com la set de la geniva més tendra
preservant el nu de vint-i-un botons,
apretant-se el nus de la corbata...
ara dirigir un petit exèrcit de plats, coberts,
tovallons i estovalles amb que obrir-se en canal,
ara la salmòdia de la fuga ofegant-se al vas de vi.
La saliva cou el pa amb por.
La por mastega gana.
La gana ja no arriba amb el menjar.


(Publicat per Ramon Boixeda el dimarts 5 de gener de 2010 a http://ramonboixeda.blogspot.com.es/)

dissabte, 8 de desembre del 2012

Sopa de dragons blancs



Una sopa excel·lent. Fotografia: Fina Masdéu (2011)

-Un poc més de xampany –digué el baró-. Ens hem d’acabar aquesta botella abans de sopar. Encara n’hi ha una altra en fresc. I per després de sopar... –va fer una pausa-, un Tokai del temps del rei Carles.
-No serà tant –rigué en Mike-; però, així i tot, esplèndid! Sopem!
Els veia molt confiats de sopar, però jo no ho estava gens. Bé és ver que aquella gent de qualsevol cosa en deia sopar. Però resulta que m’errava de tot: la minyona-bruixa entrava amb una safata fumejant, que feia olor d’herbes muntanyenques.
-Què fotres t’has inventat avui, dimoni? –demanà el baró.
-Cambuix de Sant Joan –va dir ella, sense returar, i es va senyar de pressa, murmurant alguna cosa.
Vaig quedar convençut que ens donava mal bocí. Deixà la safata sobre la taula i se n’anà, sense deixar de murmurar coses en veu baixa. Dins la safata hi havia carn amb salsa, brins de fonoll, fulles d’herba-sana i qui sap si moraduix i tarongí i donzell i totes-herbes, com n’usava ma mare en guisar no sé quins condiments antiquíssims.
-Tu creus que això és mengívol? –demanà en Mike?
-A mi –vaig respondre, fent-me l’esprit fort-, em resulta familiar.
-De segur que és alguna cosa exquisida –assegurà el baró.
Tornava entrar la minyona amb les tovalles i els plats i els coberts. En efecte: no hi havia taula parada.
-Tot ho fa molt bé, però al revés –explicà el baró-. Eh, calipígia? –i li pegà un cop a les anques.
La bruixa parava taula i el baró aguantava la safata. Ajudàrem en Mike i jo a repartir els plats i els coberts. En veure que ja no feia falta, ella se’n tornà a la cuina. Tornà al cap de poca estona amb una sopera plena d’una sopa gelada, que no era gazpacho ni vichysoisse ni cap de les sopes fredes més o menys conegudes. Però tampoc no havia portat els plats sopers i calgué esperar que els anàs a dur. [...]
La sopa era molt bona, cal confessar-ho, però jo la menjava com a estugós, perquè Déu sap què, i, a més, que en Llorenç Villalonga m’havia contat la història del cuiner xinès, que feia, precisament, unes sopes molt afamades i arribaren a saber que n’arribava a aconseguir la qualitat excel·lent ficant una rata morta dins el brou. No vaig gosar repetir el conte, naturalment. Però no calia tanta consideració, perquè el baró comentà:
-Una sopa excel·lent. La fa amb picadís de dragons blancs.
-Jo –digué en Mike- n’hi ensenyaré de fer amb dragons negres: serà de molt més efecte.
El baró rigué com si s’hagués tornat boig. I ens menjàrem la sopa. La minyona entrava encara i sortia portant, ara un platet d’olives, ara envinagrat de fonoll marí... El baró l’aturà:
-No treguis tantes coses, que llavors estaràs una hora per llevar taula.
La minyona tornà agafar el que havia tret i s’ho endugué dins la cuina. Seguia remugant en veu baixa.
 
Jaume Vidal Alcover. Les quatre llunes. Barcelona 1969. Editorial Selecta.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT