 |
| Vinet de flors fresques. Fina Veciana (2010) |
[...] Tan bon punt
vaig seure, en Iorgos va comparèixer amb un plat de dolmes, un àpat típic de Grècia
que ja havia tastat alguna vegada. Com que la meva estada es preveia llarga,
havíem pactat un preu fix, força raonable, que incloïa tots els menjars. A
canvi, m’havia de conformar amb el que m’oferís en Iorgos. Ja m’estava bé.
Sempre m’havia fet molta mandra haver de triar d’una carta.
Devia tenir molta gana
perquè vaig trobar boníssimes les fulles de parra farcides d’arròs i de carn.
El mèrit era d’en Iorgos, que es va destapar com un excel·lent cuiner.
Un vi negre, aspre i
fort, com la terra on s’havia criat, va aconseguir donar encara més categoria
al festí. En Iorgos l’havia portat en una ampolla destapada sense cap mena d’etiqueta.
-És cinquanta vegades
millor que alguns vins que valen una fortuna –em va dir amb complicitat, quan
va veure que girava l’ampolla intentant cercar algun tret distintiu que m’ajudés
a identificar-lo.
 |
| Celler grec. Fotografia: Fina Masdéu (2010) |
Amb els dies vaig
saber que en Iorgos era així. Sabia perfectament on anar a buscar els millors
ingredients. L’oli li proporcionava un amic de Myrthio, que tenia, segons ell,
les millors oliveres de tot Grècia; el vi, un avi de Sitia, que amenaçava la
resta de mortals d’endur-se a la tomba el secret de l’elaboració del seu vi,
únic al món, i tot perquè no volia compartir amb el seu fill la fórmula, perquè
s’havia enemistat amb ell d’ençà que s’havia casat amb una mossa que no disposava
de l’aprovació del cap de família; el peix acostumava a venir d’un pescador de
Khóra Sfakion, que sortia a pescar quan li venia de gust i que repartia les
captures entre els coneguts; el xai provenia d’un pastor, un xic estrafolari,
que tenia el costum de fer pasturar els animals sempre a la banda solella de la
muntanya i d’esquena al mar... i així fins a arribar al darrer ingredient. No
hi havia ametlla, tàpera, llimona, poma, ceba o el que fos de què no pogués
justificar-ne l’origen; per norma general, cretenc cent per cent.
Que el vi era potent
ho vaig començar a notar en arribar el torn del segon plat: unes orades a la
graella amb sofregit de pebrots, ceba i all. [...] A l’hora de les postres, en
Iorgos va aparèixer amb unes taronjasses que se’m posarien d’allò més bé.
-Gaudeix-les, són les
darreres de la temporada –em va dir l’amo de l’hostal fent-me l’ullet.
Per ser les últimes de
la temporada eren superbes.
Jordi Cortès. L’última platja. Valls 2011. Cossetània
Edicions.
Sobre l'illa de Creta
Sobre Fina Veciana
Sobre l'illa de Creta
Sobre Fina Veciana
