dilluns, 29 agost de 2011

Una versió: "La gent normal"

MANEL, "La gent normal", versió de "Common people" del grup PULP (2009)


S’havia estat cultivant per Grècia
i havia après que és tant important viatjar…
I jo…, jo me l’escoltava i deia: sí-sí, sí-sí, està clar…
Son pare acumulava grans riqueses… I vaig dir:
caram, en aquest cas, si us plau, anul·li la cervesa
i posi’ns…, posi’ns el vi car. Li va semblar genial.
Va fer un glopet, em va mirar i va dir:
Vull viure com viuen els altres.
Vull fer les coses que fa la gent normal.
Vull dormir amb qui dormen els altres, t’estic parlant
de ficar-me al llit amb gent normal com tu.
I assumint…, assumint aquell paper, vaig dir:
Bé, veurem què s’hi pot fer.

Vaig passejar-la pel mercat del barri.
Em va semblar un escenari adequat, per començar…
Vaig dir: d’acord, ara fes veure que no tens ni un duro…
I va riure, i va dir: ai quina gràcia,
que boig estàs, ets molt divertit…!
Doncs, francament, maca, no em sembla
que ningú estigui rient aquí.
Ja t’ho has pensat bé això de…
Viure com ho fan els altres,
veure les coses que veu la gent normal,
dormir amb qui dormen els altres,
ficar-te al llit amb gent normal com jo…

I ella no…, no entenia res… I m’agafava del bracet!!!
Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal,
puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit.
Però igualment mai entendràs, el que és ‘nar passant els anys,
esperant la solució, que s’emporti tanta por.
No… tu mai viuràs com viuen els altres,
ni patiràs com pateix la gent normal,
mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs
com els somnis se’ns van quedant
en riure i beure i ‘nar tirant, i si pots, ja saps,
follar de tant en tant.

Prova a cantar, si ho fan els altres,
i canta fort, si et sembla interessant.
Riu a pulmó, si ho fan els altres,
però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu,
que no et sorprengui si estan farts… de tu,
jugant a ser com és la gent normal.

L'últim estiu del restaurant El Bulli




I had to leave you and go away but I
think about you everyday
in the morning and the afternoon
I wish that I could see you soon

and when I held you I felt so fine
it was like there was nothing left on my mind
it was like Rockaway Beach in the month of June
I wish that I could see you soon

I had no plans to meet you baby
I had a million things to do baby
but you hit my heart with a harpoon
I wish that I could see you soon

The angels go ''How long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better'',
''Do you really think she will wait for you?''
''Well I have no way to say and there's nothing I can do,
well I have no way to say and there's nothing I can do'', go!

Now listen, now that I am across the sea
I wonder if you're gonna wait for me
or if you're gonna find a new boy to spoon
I wish that I could see you soon

and if you wait a little my pretty friend
until I come back to hold your hand
we'll be like bugs when they break through a cocoon
you know, I wish that I could see you soon

it's been a while since I felt like this
now i found someone I really miss
under the sun, under the moon
I wish that I could see you soon

Angels: ''how long 'til you can see her?''
and I'm like: ''The sooner the better''
angels: ''do you really think she will wait for you?''
and i'm like: ''there's no way to say and there's nothing i can do
there's no way to say and there's nothing i can do'', go!

Angels again: ''How long 'til you can see her?''
I'm like: ''Well, the sooner the better''
''Do you really think she will wait for you?''
and I'm like: ''There's no way to say and there's nothing i can do
no way to say and there's nothing I can do,
Well, no way to say and there's nothing I can do
no way to say and there's nothing I can do''
La cançó "I wish that I could see you soon" de Herman Düne posa la banda sonora al videoclip de l'estiu que explica la història de l'aprenent de cuina que és admès per fer pràctiques al restaurant de Ferran Adrià, El Bulli, al llarg de la seva última temporada com a restaurant.

Podeu veure el documental "El Bulli, l'últim vals", on Ferran Adrià serveix l'últim i espectacular sopar del reconegut restaurant acompanyat pels millors xefs del món.

Menjar pa amb xicoira

Espaguetis amb tòfona (fotografia: Fina Masdéu, 2011)
A través de les notetes enviades a Giuseppe Russotto, Angelo Tolentino i Antonio Episcopo, que es podria dir que eren els proveïdors de la casa, es va poder saber que durant la llarga etapa del sojorn campestre clandestí, en Provenzano es feia portar pasta i carn, o sigui que seguia una dieta d’allò més normal.
A la cuina del mas de Montagna dei Cavalli hi van trobar un llibret de receptes de menjar sa. Les poques vegades que s’hi celebrava alguna reunió entre els més íntims l’encarregat de coure la carn era en La Barbera, que al capo l’hi feia molt crua i amb poca sal. Després algú altre s’ocupava de rentar el plats.
La mel li agradava molt i en gastava en abundància. En una ocasió en Tolentino arreplega no se sap on quaranta-sis pots; doncs bé, se’n queda sis per a ell i els altres els hi envia.
Xicoira silvestre
Molts dels paperets parlen de la xicoira.
“Menjar pa amb xicoira” és una expressió popular que vol dir ser pobre de solemnitat o bé ser de bon conformar, o encara contenir-se per no fer ombra a algú altre (en aquest sentit la va fer servir un conegut polític). Hi va haver periodistes que, en saber que en Provenzano en menjava, van suposar que ho feia per tractar-se una afecció de pròstata. I, certament, podria ser que no sabés que aquesta herba no és gens indicada per aquesta malaltia, ans al contrari.
Fins i tot hi va haver un alt magistrat que va voler interpretar la xicoira com a senyal “d’ètica mafiosa”. És a dir, que en Provenzano, menjant pa i xicoira, volia donar exemple de frugalitat als seus homes. Hipòtesi més aviat agosarada, atès que, com hem vist, també solia menjar carn de primera qualitat.
En Provenzano menjava xicoira senzillament perquè li encantava. Preferia la silvestre, molt amargant, que antigament es collia per camps i marges. Quantes vegades no en devia collir ell mateix, de jove.
“…si pogués trobar el punt on la porta la terra aquesta xicoira, i si me’n pogués fer una mica de llavor, quan serà granada me’n guardaria? Si te diu que en venen en bossetes, no, no és la mateixa natural que coneixem. Jo voldria aquesta natural, la llavor.”
Té tota la raó de rebutjar la de bosseta i reclamar les llavors naturals per plantar-les als voltants de la casa. Perquè, igual que els paperets, els paquets amb provisions també feien la volta al món abans de ser-li lliurats, i per això la xicoira que hi posaven li arribava pansida i no es podia menjar.
El curador d’aquest diccionari, que també somia amb aquella xicoira silvestre, se’n fa càrrec i el compadeix.

Andrea Camilleri (2008). No sabeu pas. (Els amics, els enemics, la màfia). Barcelona. Edicions 62.

divendres, 26 agost de 2011

Taula parada

Manuel Benedito (1875-1963)
Des de Barcelona havia dut una mica de menjar al capdamunt de la bossa grossa de nylon. Si fa no fa el que havien sopat la nit abans. Amb el que quedava, la Palmira ben just havia pogut apariar l'esmorzar del Leandre.
Quan ja no podien passar per més i calia enraonar de la Sabina, encara no ho van fer. Des de la porta els sorprenia la veu coneguda de la veïna de Torrent, la Roseta de casa Lau.
"¿Que hi ha tornat gent, en aquesta casa?" "Entreu, entreu Roseta." La Palmira, seguida del seu sogre, va avançar des de la sala cap al corredor, quan es van trobar no va poder abraçar-la. "Reïra de dona", va dir Leandre.
Duia en una ma un tupí de terrissa i en l'altra alçava una ferrada amb trumfes, una col, uns quants ous. Al tupí hi havia llet acabada de munyir.
"De la meua Fosca, ¿encara te'n recordes, Palmira?"
La Roseta del Lau va passar els presents a mans de l'altra dona, no va voler esperar els dos recipients, ja se'n tornava; no volia passar, no, calia que esmorzessin... Se'n va anar.
Leandre tampoc no va tardar a seguir el camí de la porta. Abans de traspassar-la, només va dir "me'n vai" i la Palmira es va quedar sense saber si passaria per casa de la filla, però estava certa que no ho faria. Quan ella sortís, no li tocava altre remei que visitar la seva cunyada. No podia badar gaire, l'estona passava volant.
En el fons, el tema que es discutia al poble era si a Barcelona els Raurill passaven necessitats. Si vivien estrets i menjaven com cal, si la feina els era, de debò, més lleugera que a pagès. I a casa la Sabina, sense gastar ni una paraula, també es debatia, a més a més, si calia mantenir la mateixa guaita ferotge, esmolada, eixuta de moviments, aquella guerra freda sense esperança de pau, senzillament per covar la rancúnia pels antics desencerts, a foc lent. Sempre brasa roent sota la cendra, sense ganes d'engreixar la flama.
La Palmira mirava l'altra dona amb la llum que la ciutat li havia deixat als ulls, sense que ella mateixa ho conegués, i va veure-la estranya darrere el davantal etern, al costat de cada quadret blanc, un de gris, i així així fins al ribet que el reforçava tot al voltant. (...)
Va quedar dit, com un manament més, que el pare i ella, dona del germà, dinarien a casa seva. L'endemà era el primer dia de la festa, no hauria estar honrós de cara al poble que es complís d'una altra forma. (...)
Dtodaf  (2007): Sopera Pont de Suert
Quan van travessar la plaça només hi havia canalla jugant al taulell dels músics, esquinçant els serrells de paper fi, cada cinc pams d'un color. Caminaven sense enraonar i al costat de totes les diferències, els reunia la tibantor que a tots dos dominava. A cada pas, Leandre es deia que era el seu dret, dictat per la llei dels costums, que havia heretat com la sang i la terra. Anava a dinar a casa la seva filla. S'acalorava pel record de l'home que trobaria al seu costat, amb qui s'havia casat manada per ell mateix, i ell, aconsellat per un parent que a l'infern passés. Amb aquell equilibri coix del pensament, entrava al terrenya de la batalla mentre remuntava les escales de casa Manoi. Al seu costat, la Palmira qui sap en què pensava. No pas en cap dret. S'hauria estimat més un sol plat d'escudella que aquell dinar de festa.
La taula era parada i el Frederic n'ocupava el capa. A la seva vora, la mare d'ells estava dreta, les mans agafades a la cadira, com si l'emparés. La Palmira es va acostar a fer els compliments a la Doloretes, després de dir bon dia a tothom. El cunyat no s'havia alçat de taula, s'hi veia atrinxerat, i en la confusió de veus li havia semblat mastegar un bon dia que s'havia empassat sense que sonés.
La primera ferida del combat no va fer soroll. A l'altre cap de taula, no hi havia plat ni coberts i va quedar buit. La filla també estava en contra seu, va enravenar-se Leandre mentre s'asseia al costat de la cadira que la Sabina ocuparia quan hagués servir tots els plats.
El silenci permetia escoltar la llossa tustant les partes blanques de la sopera. Primerament es va abocar al plat de Frederic; en acabar, la Doloretes va voler que Leandre fos seon. "Primer els homes!", va dir. Ningú no li ho va agrair, mentre la Palmira enraonava amb esforç, que ningú tampoc no agrairia. Ella havia de rebre el plat servit en quart lloc, just abans de l'últim, que la tradició reserva a la mestressa. La sopa era bona, però només en va repetir el Frederic; mentre la Palmira retirava els plats fondos dels altres, ell mateix va decantar la sopera i va arramassar la sopa que quedava amb la llossa, preguntant a la seva mare si en volia més i rient de seguida perquè la dona menjava a pleret, de la punta de la cullera, com si tingués por d'escaldar-se i molt possiblement tenia por.
El menjador quedava a la part obaga de la casa. En ple estiu l'ambient era fresc, igual que eixutes quedaven les converses malgrat que el porró, com fruit d'un acord previ i sense gaire reposar, anava del Frederic al Leandre i del Leandre al Frederic. La Palmira i la Doloretes eren les missatgeres amatents d'aquell trasllat continu, talment es tractés d'una bandera blanca creuant el camp de batalla.
Amb tan poca conversa avançaven de menjar. Ja havien despatxat una plata d'amanit després de la sopa i enfilaven, decidits, el guisat de pollastre amb moixarrons. Ben prest una platada de crema ompliria la presidència, al mig de taula. "Hi tinc dret." S'ho havia repetit més de tres camins. Cada un dels instants que havia tingut ganes d'alçar-se de la cadira i estossinar el seu gendre.

Barbal, Maria (1992): CàmforaCicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 297-299.

Sant Joan


Jordi Joan Fabrega (2007): Esplugues, Nit de Ant Joan. Visita Dennise
Quan van entrar la canalla dels veïns i tres o quatre més a demanar-li fustes, el Maurici va quedar desconcertat. La Gusti li explicava, com si ell fos foraster, que es preparaven per fer una foguera durant la revetlla, i que necessitaven mobles vells, cartons o serradures, i també papers. Al poble els n'hauria pogut donar un sac o anar a fer un feix de llenya amb un salt, però aquí no li sobrava ni una estella. Va moure ampolles i menudències, va anar a la cuina, i els trobà només dues capses de cartó, una de gran i l'altra no. Tota la banda va sortir armant escàndol i quan va haver quedat sol, va pensar que tant apuntar-se les coses i no sabia en quin dia vivia. En faltaven tres per Sant Joan.
La vetlla de la festa, allà al vespre, el Josep va acompanyar el Leandre a la botiga. Venien de jugar la partida com cada tarde, encara amb els ulls estranyats de la claror, per tanta estona com havien tingut la vista fixa als cartons. Van entrar enraonant fort com era costum en tots dos i la botida buida els va rebre. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. De seguit va comparèixer el Maurici i els va fer passar a dins, al menjador. El Josep no es volia asseure, només venia, va dir, a convidar-los a menjar coca i a beure una ampolla de vi bo que guardava des de Nadal. Tenia ganes d'encetar-la, no fos que es tornés agre, va riure, i els ensenyava tota la serrellera de les dents.
El Maurici va cridar la Palmira, que devia ser a la cuina. Va acostar-se amarada al menjador, amb el devantal als dits, notant aquell rosec a l'esquena de quan passava tota la tarda cosint. Va escoltar què li deien, ella no tenia ganes de res més que d'estirar-se, però va acceptar el que tots volien. Potser en acabar de sopar, es trobaria més lleugera.
Van sortir els tres homes i ella va quedar-se emparada al marc de la porta, notant com li regalimaven els polsos, i se'ls eixugava al davantal que s'havia tret d'una revolada quan l'havien cridat. Uns espetecs al carrer van desencantar-la i va tornar-se'n cap a la cuina.
Caricola (2011): La Noche mágica de San Juan / La Nit màgica de Sant Joan
S'havien alçat de les cadires del menjador dels Ginestar, acabada la coca, massa dolça, i buidada l'ampolla després de repartir-la desigualment en els cinc vasos que havia portat la Neus a taula. Ella i la Palmira tot just l'havien tastat.
Com sempre que es trobaven, havien rigut, i la veu cantant passava del Leandre al Josep i d'ell a la Neus. Anaven a fer un volt, el Josep tenia festa i volia aprofitar la nit per respirar-la a l'aire lliure, prou tip que estava de passar tantes hores tancat.
Van avançat junts per aquell nou ordre de carrers, manat per les fogueres voltades de gent, sobretot de jovenalla, que saltironaven a tocar de les flames sense trobar cap penitència en aquella ardor tremenda. Van veure la ciutat il·luminada de tant en tant per les fogueres, contínuament sondrollada pel tronar dels petards i batejada sovint per asperges d'estrelles de colors. També per primer camí, els Raurell van mirar-se, aturats i atents, els cotxes dels bombers que, custodiats per les seves sirenes, corrien com si els encalcessin. Malgrat el seu crit estrident, no semblava fer-los cas ningú; formaven part d'aquella nit com la mateixa escalfor i la llumenària i el soroll.
Elles s'havien trobat de costat i la Palmira es retreia haver estat tan encantada, ni tan sols s'havia canviar la brusa i faldilla. Encara que s'havia rentat i empolvorat les galtes, molt prest havia acabat el seu amaniment. S'ho retreia perquè entre la Neus i ella, tot li semblava disconforme. No calia posar-se a mesurar les cintures, que no era el cas, però la Neus duia un vestit de cos llis i faldilles arrugades que segurament estrenava; si no era nou de trinca, no devia tenir gaires rentades. S'havia pentinat els cabells negres molt estirats i acabats en un bucle cap a dins, al llarg de la nit humida se li estufarien. Als peus calçava unes sabates blanques reixades, hauríeu dit noves també, amb els talons ben alts. Així no hauria desmerescut gens per anar a una festa.
Els homes anaven sense mudar com la Palmira. Pregat per ella, el sogre havia deixat gec i corbata a casa. Se sentia descurt en cos de camisa, però era l'única manera de resistir aquella calor d'infern.
Van arribar fins a les fonts de Montjuïc i allí van deixar-se anar, després de buscar un forat als graons plens, disposats a reposar. Cada un d'ells barrejava l'espectacle de la gent i dels llums amb els seus pensaments i va ser el Maurici qui va recordar com se celebrava aquella vetllada als pobles. Foguera al mig de la plaça, els xics acaçant-se al seu voltant i els altres guaitant-los des del pedrís. Vi ranci amb el porró i trossets de coca. "Tot plegat no re", que va sentenciar la Neus, ben decidida. I el seu home que seia entre ella i la Palmira va dir que no es pensessin, mirant a qui no era la seva dona, que ell algunes hores s'enyorava, i aleshores creia que quan fos més gran hi tornaria, s'arreglaria la casa ben bé i cuidaria un hort, mai que només fos per les quaatre coses que poguessin gastar per viure. Un esclat magnífic havia eixordat tothom i s'havien fos totes les veus, les paraules quedaven més que desllorigades, penjant com esquitxos mutilats en cada memòria. La Palmira s'havia arrapat el braç dret del Maurici des d'abans del gran tro, i quan les exclamacions i les rialles havien tornat a ocupar el sostre lliure, havia dit que era tard.

Barbal, Maria (1992): Càmfora, Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 286-288.


dijous, 25 agost de 2011

Uns anglesos a Tossa de Mar


Oskar Zügel (1958). Boote 
Quan s’acaba el teulat els catalans tenen el costum de celebrar-ho amb un sopar general. Es posa una bandera a dalt de tot perquè se sàpiga.[...]. El teulat va quedar enllestit a mitjan octubre i vam celebrar-ho amb la trentena de treballadors a la fonda Maria Àngela. La Maria Àngela era la cuinera i, per començar, ens va servir una escudella. Es tracta d’una sopa amb tot de coses flotant: talls de pollastre, trossos de botifarra negra, patates, mongetes i Déu sap què més. Quan sóc a la carnisseria fent cua, sempre em quedo embadalida veient com les dones van triant meticulosament, l’un darrere l’altre, els nombrosos ingredients per fer l’escudella. Després va venir l’arròs a la cassola, l’arròs a la catalana. Un s’ha d’imaginar el contingut d’un aquàrium, tot a trossets, guisat amb arròs amb un sofregit celestial. Els plats s’omplien fins dalt amb aquesta barreja i aquí començava l’àpat de veritat. Els homes feien apostes per veure qui en menjaria més. I així els plats buits s’omplien ràpidament. L’Archie, en Marcus i jo vam quedar aviat derrotats, però els altres no paraven. A l’últim, el partit va quedar entre en Jaume i un altre paleta. Ens miràvem aquell espectacle fascinats. La Maria Àngela va sortir a presenciar la final. L’altre paleta va dir prou. En Jaume es va acabar el plat i en va demanar un altre. Va guanyar sense discussió.
Després va venir el pollastre. Els pollastres catalans són ben divertits, més aviat petits i escarransits, però són tendres i saborosos. Per treure’n el millor, cal menjar-se’ls amb els dits. Ara la xerrameca havia anat pujant de to i aquella riuada de català ens inundava. No enteníem res, però quan algú es dirigia a nosaltres ho feia en castellà. Després del pollastre van servir bols de fruita i puros amb el cafè. Les ampolles de vi corrien sense parar, tot i que, en comparació de la seva gana pantagruèlica, no es pot dir que aquells homes beguessin gaire. Van començar a remoure cadires i algú va començar a cantar. Aviat tots els que tenien bona veu havien fet el seu solo. [...] Cantaven velles cançons catalanes, incloent-hi Els Segadors, que havia estat prohibida abans de la proclamació de la república el 1931. Els apludiments eren entusiastes.
Vam quedar especialment tocats per l’ambient d’aquell sopar. En cap moment no ens van fer sentir estrangers ni va semblar que féssim nosa en aquella colla d’amics.

Nancy Johnstone (2011). Un hotel a la costa. (Tossa de Mar, 1934-1939). Barcelona. Tusquets.

dilluns, 22 agost de 2011

El temps de l'estiu

Farolfi,Piero (2007). Castellina in Chianti dintorni
La tranquil·litat que hi ha en una casa d’estiu, la comoditat de disposar d’ingredients selectes frescos i la naturalitat amb què et relaciones aquí amb els convidats m’han convençut que és així com hauria de ser sempre la cuina. Penso sovint en les taules que la meva mare parava a l’estiu. Planificava els menjars com si fos la cosa més senzilla del món. Finalment me n’adono: potser no és que jo no estigui tan capacitada com ella, simplement, a la seva época era més fácil. Estaba envoltada de gent, com nosaltres aquí. Jo subjectava la màquina de fer gelats, mentre la meva germana feia girar la maneta. La meva altra german Pa estavellava pèsols. Willie era una dona molt capaç. La meva mare dirigia el tràfec de la cuina, preparava la taula. Faig servir les seves receptes amb freqüència i he heretat en part la seva traça per tractar amb els convidats, però, si us plau, pollastre fregit no. Aquí disposo del millor ingredient, el temps. Als convidats els ve de gust de debò treure el pinyol de les cireres o baixar a la ciutat a buscar una altra ració de parmigiano. A més a més, sembla que la cuina prengui menys temps perquè la qualitat del menjar és tan bona que no cal grans preparacions. El carabassó té un gust tan autèntic… La remolatxa, saltada amb una mica d’all, és deliciosa. La fruita no ve amb etiquetes; no es desinfecta ni s’enllustra, i el seu gust és realment diferent.
Som a quasi cinc-cents metres d’altitud, i les nits són fresques. Això ens va bé, perquè ens permet preparar alguns menjars més consistents que no vénen de gust amb la calor. Així com el prosciutto amb figues, la sopa fresca de tomaca, les carxofes romanes o la pasta amb una pela de llimona i espàrrecs són perfectes per a la calor, les nits fresques obren la gana. Fem espaguetis amb ragoût […], minestrone amb grans de pesto, osobucco, polenta a la planxa, pebrots al forn farcits de ricotta i crema a les fines herbes, cireres tèbies banyades en Chianti amb pa de pessic d’avellana.
Quan les tomaques són madures, no hi ha res millor que una sopa fresca de tomaca amb un grapat d’alfàbrega i dauets de polenta. La panzanella, petit pantà, és un altre dels plats exquisits que es poden preparar amb tomaca; és una amanida d’oli, vinagre, tomaca, alfàbrega, cogombre, ceba trinxada i pa sec remullat a l’aigua i després escorregut. Un invent sorgit autènticament de la necessitat. Atès que el pa s’ha de comprar cada dia, a la cuina toscana se n’aprofiten les sobralles. Les fogasses de pa d’ahir són perfectes per fer púding de pa i per a les millors rostes que mai no he menjat. Passem dies sense tastar la carn, i ni tan sols la trobem a faltar, i aleshores, una faraona (gallina de Guinea) rostida amb romer o una mica de llom adobat amb sàlvia ens recorda com poden ser de fabulosos els plats més senzills.

Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 136-137. Traducció al català de Fina Masdéu. 

Del burghol

Biggie (2007). Lamb stew & bulgur pilaf lunch for preschooler
El blat vaporitzat, després assecat al sol i partit, que anomenem burghol i els turcs bulgur, en efecte, al nostre país, massivament i ferotgement carnívor, només se’l mengen els vegetarians.I això que encara s’estimen més l’arròs integral, sens dubte perquè l’Extrem Orient resulta més exòtic que no pas nosaltres. I per això jo me n’hauria de desinteresar? Per a mi, àrab del Llevant, seria el pitjor dels renecs, ja que el burghol per a nosaltres és, a l’ensems, aliment i cultura, com ara el cuscús al Magrib. I, a més, fa temps que estic entestat a parlar-los de lakebbé, de la qual és un ingredient imprescindible. I de defensar la causa del taboulé, amanida apetitosa, refrescant, euforitzant, de julivert i burghol, que no té res a veure amb aquella cosa infame que se serveix a França amb el mateix nom.
Però no avancem esdeveniments. Tractem primer d’aclarir d’on ve el burghol. A primer cop d’ull sembla tan vell com el món de tan a gust com se sent entre els seus; en això s’assembla també al cuscús. I tanmateix ja es va veure en tractar del seu cosí magribí que en qüestions culinàries les aparences sovint enganyen. Tot i el risc d’entristir els meus compatriotes he de dir la veritat, el burghol, encara que no era totalment desconegut pels àrabs a l’època clàssica, com hom demostra des del segle X a partir d’algunes indicacions de Ibn Sayyâr al-Warrâq de Bagdad, ocupava una posició modesta en la seva alimentació. Cap llibre de receptes, cap tractat d’agricultura, de botànica o de dietètica, no l’esmenten, i no existeix en la nostra llengua, rica i precisa, ni un sol mot per designar-lo. Ja sé que el blat toscament triturat s’anomena jachîch o jachîcha. El nostre profeta Mahoma en persona, tal com redorda el lexicògraf Ibn Manzur (m. 1311), el va preparar per a una de les seves esposes. Però res no indica que aquest blat hagués estat bullit i assecat abans d’haver estat partit. Passa el mateix amb els altres tres vocables que, en àrab clàssic, revesteixen més o menys el mateix sentit:jarîch, dachîchaa, burour. D’altra banda tampoc no ignoro que la paraula khadima, avui en desús, significa “blat bullit”. Però, qui ens diu que aquest blat després s’assecava al sol i es triturava? No deu ser, més aviat, que, com que no hi havia equivalent, els nostres avantpassats van agafar en préstec el nom de burghol del persa o el turc? Em decanto per pensar que ho van fer al segle XVI, ja que el burghol és absent del llibret de Ibn ‘Abd al-Hâdî, escrit a principis d’aquest segle a Damasc, mentre que el cèlebre metge Dâwoud al-Antâkî, mort el 1599, sí que en parla. A partir d’aquí se l’esmenta cada cop més a les cròniques locals i als relats dels viatgers europeus, entre els quals hi ha el del cavaller Arvieux, que data de mitjan segle XVIII.
 Em replicarien que la popularitat del burghol advoca a favor de la seva antiguitat. Això implica oblidar la història de la patata i el tomàquet. Segons totes les aparences, el burghol, com a aliment bàsic a les nostres comarques, no es deu remuntar més enllà dels otomans. De la mateixa manera que la seva àrea d’extensió sembla que es correspongui, grosso modo, amb el territorio sotmès a la Porta Sublim. En aquest aspecte, recordo haver-ne menjat a casa d’amics armenis, kurds, grecs, però també, sorprenentment, tunisians que creia fidels al cuscús sense cap mena d’escletxa. Malgrat tot, enlloc no he vist lloar el burghol com a Síria, en aquelles esplanades on es diu que brostà la primera espiga de blat. D’ençà del mes de juny, immediatament després de la collita, la vaporització del blat en calderes enormes és el pretext per a alegres reunions en què es barregen homes i dones, joves i vells. Canten, ballen, fan tabola i hi ha ocasió per a l’amor a pesar de les carrabines. Després de coure’l, el blat s’escorre i es transporta a les teulades, on s’estén perquè s’assequi al sol uns quants dies. Però ja de bon matí, els nens, amuntegats, en reben una petita part, empolsimada amb sucre i nous; de ben segur que recordaran aquesta delícia durant tot l’any. Tot seguit es neteja el blat i s’esclovella, després es tritura; aquesta és una altra ocasió perquè els xics i les xiques del poble es trobin al voltant de les rodes del molí. L’operació de calibratge es duu a terme mitjançant diferents tipus de sedassos, que separen el burghol gros, el fi, el molt fi i el reduït a farina.
Aquesta farina anomenada bsissé, aquí no té per a nosaltres gaire interès. Els camperols la utilitzen sobretot a la fleca per pastar unes boles amb les quals alimenten les gallines i, de vegades, barrejant-les amb  arrop, els fills. Del burghol molt fi, en fan un potatge o millor encara, un pa que pot esdevenir suculent quan es pasta la massa amb ceba picada i grans de magrana àcida. Però els que es fan servir més sovint són els altres dos tipus, el fi i el gros; al primer hi tornaré per preparar la pasta de kebbé i el segon es fa servir com l’arròs. Aleshores es cou com l’arròs blanc, igual, en aigua lleugerament salada, o amb verdures, com ara el tomàquet, els espinacs o les faves, en un brou de carn d’anyell. Amb albergínies s’anomena, aneu a saber per què, “el jueu viatger” o “el musulmà errant”, a no ser que es refereixin a la seva companya albergínia. Fa un maridatge de meravella amb els cigrons, i amb les llenties, en un dels plats més populars del Pròxim Orient, la mujaddara, ja coneguda a l’època clàssica, però l’arròs substituïa aleshores el burghol. Avui dia s’acostuma a cobrir amb ceba en abundància, sofregida en oli, i a acompanyar-lo amb una amanida de iogurt i cogombres o de naps envinagrats. El burghol estovat en aigua calenta, després posat a fermentar en llet quallada, proporciona un condiment molt preuat pel seu gust agre: el kichk. De les receptes sirià-libaneses-palestines que l’utilitzen la que prefereixo consisteix a coure la pols del kichkamb corder confitat i ceba tallada a tires i afegir-hi després uns grans d’all i una mica de menta seca. Qui sigui reaci als òvids o a l’all, pot gaudir-ne en “verd”, és a dir, fresc, només mesclat amb julivert, nous i oli d’oliva.
Pel que fa al burghol fi, en certa manera es troba predestinat a la kebbé. Li confereix glòria i és la seva raó de ser. Des de quan? No sabria dir-ho, la història de la kebbé és tan enigmàtica com la del burghol. En canvi, el que sí que es pot afirmar és que mai s’ha produït una unió tan encertada entre la carn i un cereal. Ni, per una altra banda, més íntima i fecunda, en la mesura en què els dos ingredients, diferents en el seu origen, no en fan més que un però això sí, disponibles en totes les seves fases metamòrfiques. Per aconseguir aital òsmosi, cal començar per triar bé la carn, que ha de ser per força cuixa o quart posterior de corder i netejar-la de tendons i fibres. S’ha de trossejar i, si som puristes, armar-se de valor i anar per feina després d’avisar els veïns del que anem a fer. Cal picar la carn amb una maça enorme de fusta dins un gegantí morter de marbre, fins deixar-la reduïda a puré. És impossible sortir-se’n en menys d’una hora. Els dropos i els qui tinguin pressa es conformaran a triturar la carn amb una picadora elèctrica d’aquelles que es fa tanta propaganda per la televisió. El resultat és acceptable, però no és el mateix. Repetim ara la mateixa operación substituint la carn per una mica de greix de corder, cebes, sal, pebre i, si s’escau, menta. Afegim el burghol rentat, una mica humit i ben eixut, el pastem el temps que ens sembli adient, i el triturem afegint-hi de tant en tant un glaçó. La massa ja estarà llesta per a tot tipus d’aventures i també es pot menjar crua a l’estil “tàrtar”. En aquest cas, reduïm la quantitat de burghol a la meitat i, com a Alep, capital mundial de la kebbé, no la triturem. Es perfuma amb comí i bitxo.
Una vegada ja vaig dir que els d’Alep preparen la kebbé de seixanta maneres diferents. Així, és raonable preguntar-se si no són els veritables inventors d’aquesta petita meravella. Cal dir que prop de la seva ciutat es produeix un burghol del qual estan molt orgullosos i que combina de meravella amb la carn de corder, també excel·lent, de la zona. Alguns libanesos i gent de Damasc ho neguen, però els manquen arguments. Jo els diria que en qüestions gastronòmiques tenen molts altres motius per estar satisfets. Els primers són els asos deltabbulé, que no és poca cosa si es pensa bé. Els francesos que maltracten aquesta amanida ho haurien de recordar. S’hi juguen la francofonia a l’est de la Mediterrània.

Mardam-Bey, Farouk (2002)  . La cocina de Ziryâb. El Gran Sibarita de Córdoba. Barcelona : Zendrera Zariiquiey, 93-96. Traducció al català de Fina Masdéu.

Més informació

Sobre el burghol:


Receptes:

La síndria

Bodegón de la Sandia de Rafael Alonso por TeresalaLoba (2009)
L'hora de la síndria…, una pausa deliciosa a migdia. El de la síndria… és segurament el millor gust del món, i em cal admetre que les síndries toscanes rivalitzen en sabor amb les que collíem als camps del sud de Georgia quan era petita. Jo mai no he arribat a dominar l’art de la síndria. Tant si la síndria és madura com si no, a mi em sona igual. I, tanmateix, cada síndria que obro sembla que és al seu punt… dolça i cruixent. Quan compartim una síndria amb els jornalers, observo que ells se’n mengen la part blanca i, en acabar, només els en queda una pela esclarissada i verda. Aquí, asseguda damunt el mur de pedra, amb el sol a la cara i una gran tallada de síndria a les mans, és com si tingués altre cop set anys, abstreta, traient-me les llavors d’entremig dels dits i fent mossades a aquesta mitja lluna que suqueja.



Mayes, Frances (2002). Bajo el sol de Toscana. Barcelona: Seix Barral, 78. Traducció al català de Fina Masdéu.

diumenge, 21 agost de 2011

Truites i fragues (Pedra de tartera)

Gustave Courbet (1873): La trucha, Musée d'Orsay
Les ombres ràpides de les truites esmunyint-se sota les roques. L'Elvira era llesta com una guineu, havia après a pescar a mans i no se li n'escapaven gaires. Això sense males arts, que si es picava l'aigua amb blanera, al cap d'una estona les truites anaven borratxes i s'abandonaven a les mans encara que fossin inexpertes. Però aquesta lluita no és lleial i no et deixa satisfet, deia l'Elvira. És una trampa.
Aquell vespre en vam pescar vuit. Ja estava bé. L'escata gris fosc amb puntets negres i platejats a la panxa. Fetes a la llosa amb trossets de cansalada, que b ones eren! Tia baixaria amanit, confitat, pa i la bota.
Mentre ells acabaven de regirar l'herba l'Angeleta em va acompanyar a fer trepadella per als conills. Quan estàvem recollint-ne la nena va començar a trobar fragues; el seu nassiró s'arrufava a prop de la boca per l'atenció de collir-les. Tan menudetes, vermelles, oloroses, suaus, a punt de desfer-se si les engrapaves amb massa força... També color de bresca, els ullets xics i vius de l'Angeleta, i animada, la seva veu: mare, aquí en trobo moltes! 

Maria Barbal (1992): Pedra de tartera. Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 127. Pàgina 54.
Neil Oscategui (2010): La rica trucha

dissabte, 20 agost de 2011

Bolets bons per menjar (Pedra de tartera)

Jose A. Blazquez Rico (2008): Caçadors de bolets
Primavera i tardor, quan ha plogut prou i el sol ha escalfat, neixen a corrua, als prats, dues classes  de bolets bons per menjar. Els uns són de color terra, d'aparença fràgil, amb la tija llarga i dreta i un barreter de paraigua que té per sota un llibre espès de fulls. Els altres són blancs i molt aclofats a primer cop d'ull; tenen la tija curta i gruixuda i el llibe és de color torrat. Carreretes i moixarrons són molt valorats per menjar-los tendres i, també, tots dos es deixen assecar en porgadors i són una preciosa reserva per a l'hivern quan n'hi ha. Secs, perden en gran part l'olor i el pes. Un sol grapadet dóna un gust excel·lent a l'arr``os o a qualsevol guisat de conill de pollastre o de carn.
Pels prats de vora el poble se'n feien, sobretot carreretes, però no en gran quantitat; quan anàvem a aviar o a girar l'aigua al tros, cadascú aprofitava per fer les el seus prats. Però per tenir-ne tot l'any calia feruna sortida d'un dia.
Aquell maig e 1931 vam reunir-nos una bona colla de dones de Pallarès per collir carreretes i moixarrons a la muntanya. Pel camí encara vam aplegar la cunyada del Jaume, l'Agnès, i dues o tres xicotes més de Sarri que van venir amb nosaltres. El Jaume les havia avisades que hi aniríem aquell dimecres. Érem ben bé deu o onze.
Jo m'havia trobat abans amb la Delina i havíem arreplegat dues cistelles cada una. ¿Les ompliríem? Dins de la més xica portàvem la berena. Pa amb pernil. D'aigua, massa que en trobaríem.
Vam sortir a punta de dia i al principi estàvem esvalotades com criatures, ens semblava que ens havia de faltar temps per xerrar, però quan va començar la pujada, aviat es van parar les llengües per no quedar sense alè.
M'agradava aquella sortida perquè em sentia enmig dels prats resseguint l'herba fosca de les carreres, sense cap més pensament que es posés al meu cap que la il·lusió boja d'encertar les clapes ben plenes i d'omplir aviat el cistell. La caminada era forta però, després de pujar tant, només quedaria la baixada, que es feia en un no res. Des de dalt es veien tots els poblets a prop, amb els teulats negres i alguna fumera que s'escapava per dir que hi havia vida. Amb les galtes bullint i la fresca al coll, ens aturàvem a esmorzar abans de començar a buscar de valent els bolets preciosos. ¿Qui gosava presentr el guisat de Festa Major sense acompanyar-lo amb un bon suquet de carreretes? Els moixarrons encara eren més valorats pels paladars fins i, així tendres, els fèiem en truitada.
L'Elviara hauria volgut acompanyar-me, però jo més m'estimava que ajudés a casa. Era una doneta; només els maleïts gelos li trancaven la dolcesa. Parlant-ne amb la Delina me'n va dir una que em va deixar esglaiada. Abans de tenir l'Angeleta havia sentit com les dones que feien rotllana a la plaça, la Sebastiana, l'Augusta, la vella de Jou, la Pastissera i d'altres, deien a la canallona que aquells que no tenien germans se n'aprofitessin que, quan els en portarien un, fos nen o nena, ja no ruirien tan grassos. Un ramat de camins havia sentit aquests comentaris. I encara coses pitjors; que ja no els estimarien a ells, que la mare només estaria per al menut que acabaria de nèixer i que tot el que tenien seria a partir amb el petit en el millor dels casos.
Vaig quedar-me tota pansida i vaig sentir compassió per l'Elvira. Si ho hagués sabut hauria vingut amb mi aquell dia, mal que em dolgués una caminada tan forta per a una criatura tan tendra. No podia comprendre aquella gent. ¿Per qué ho feien?
Sort de la gran estesa que en trobàvem, que, si no, aquests pensaments m'haguessin fet mal de cor. Però n'hi havia. Tal com esperàvem: havia plogut, havia fet sol; la terra era sadolla i donava el seu fruit. Tia es faria contenta. Veure els moixarrons i les carreretes treure el nas enmig de l'herba: quina alegria!

Maria Barbal (1992): Pedra de tartera. Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 127. Pàgines 50-51.
Angela Llop (2009): Carreretes, marasmius oreadess. Vilaller. Lleida
Marasmius oreades

LLATÍ: Marasmius oreades. Del grec "marasmós" (extremament prim) i "Oreiádes" (nimfes de les muntanyes)
CATALÀ: Cama-sec, carrereta, carreloles, correjoles, carmanyola, fals moixernó.
CASTELLÀ: Seta de carrerilla, seta de corro (Valladolid); senderina, pucheretes, pucheruelos (Segovia); Capuchas (Villamayor del Río y Rioja burgalesa); setas de rillón y de rilón (Arlanza, Burgos); senderillas (Burgos y Soria); culubrujas (Aldea del Pinar, Burgos); carreretes, carrerillas, Gusarones (Ävila); carretillas (El Barco de Ávila); nansaritas (Abejar, Soria); rojillas, en la zona de la Peña (Palencia); senderinas (Saldaña-Palencia, Zamora, León); seta de corro, corralera (Villoldo, Palencia); seta de reguerilla (Husillos, Palencia); Seta del Cardillo (Cantabria)  
EUSKERA: Ankaluze (Alsasua) o sendejuela (Mondragón)
FRANCÉS: Mousseron, Mousseron automne, Faux mousseron, nymphe des montagnes.
ENGLISH: scotch bonnet o fairy ring mushroom.

Manuel Martínez Rey (2010): Bujarrones
Calocybe gambosa

NOMS COMUNS CASTELLÀ: Isón, muchardón, musarón, seta de carrerilla, seta de carretilla, seta de mayo, seta de primavera, seta de San Jorge, seta fina, sisón, o usón.

dimecres, 17 agost de 2011

Lo sant de la mestressa

Ramon Martí Alsina. Indolència. 
Ramon Martí Alsina. La noia de l'anell
Quedin-se a dinar; posarem una tauleta per los nens. Deixin-la dir, a la meva senyora; menjaran millor que a la fonda; però, com ella és aixís tan complimentosa i tan ensinistrada amb coses d’estrado, té por que jo, amb lo meu natural festosenc, no faci alguna atzagallada. Quedin-se; ja veuran quin dinar preparo: cada mandonguilla serà d’augment.
-Home, Deri, fes lo favor, no sies criatura; què diran, les senyores!
-Deixin-la estar; és una invenció meva; cada mandonguilla porta un relleno de moixernons. Després del bullit, presento filet amb tòfones, que es dissoldrà dins de la boca, el mateix que mantecado. De seguida, entra el llomillo amb agredolç, que són dos recreios pel paladar que l’un no coneix a l’altre. Luego vindrà el rostit, que la minyona hi sap donar-hi un punt de groc real que, millor que dels fogons, qualsevol diria que el porten de l’Argenteria. Allí tinc una dobleta de cinc duros falsa, que un dia l’hi vull donar perquè me l’arregli amb lo mateix suc del rostit i potser serà més passadora. Peix, sí que no n’hi ha: m’ha dit que dormia. Per postres, ademés d’aquests ramilletes que estan aquí de cerimònia, tenim tortells de fulls i neules del carrer d’en Petritxol d’aquelles forrades de nata, que quan se les menja sembla que li estuquin lo paladar amb conserva de petons d’àngel. Ah, que me’n descuidava; hi haurà cafè i rom; que a casa nostra no hi entren, les lleis noves dels cafeters. [...]
Quina taula! Los ramilletes als costats, aquesta toia al mig, i dues soperes per banda amb aquella fumera de les mandonguilles; semblarà que el cel se’ns entri pels ulls i per la boca. I quins reparos de substància flairosa pels veïns de l’escala! Ja et dic, Pepa, que amb l’olor sola quedaran convidats i satisfets; ves a quin punt t’ho poso...!
Emili Vilanova (1980). Lo primer amor i altres narracions. Barcelona. Edicions 62.


Informació sobre Emili Vilanova



Els oncles de Barcelona (Pedra de tartera)

Atando morcillas. Pael de azulejos siglo XVIII. Gimeno. Manises
Els agradava tot: el bull i la botifarra negra, les magres de pernill i fins la cansalada trobaven bona. És més gustosa que la d'allà baix, deien.
A mi m'agradava veure com s'anaven omplint els plats i de quina manera feien servir el ganivet, quasi per a tot. El cosí de la tia fins retallava la mica de greix del pernil i el deixava a la vora del plat. Són més gormands que les paelles, deia oncle. Quan jo tornava els plats a la cuina, l'aixecava amb dos dits i me'l menjava, el greix vull dir, que sempre m'ha agradat aquell gust tan intens, més que la magra, i a més m'han d'ensenyar que no s'ha de fer malbé res.
Els de ciutat són fets diferents, són una mica melindros en això del menjar i de seguida els sembla que són els gran senyorassos. Només que treballin darrere d'un taulell, ja se'ls peuja la fumeta al cap del nas. Aixo ho explicaven els oncles i jo pla que m'ho creia de cap a cap, però m'agradava que els cosins de Barcelona pugessin cada any, perquè era una alegria veure com omplien la casa i s'abraçaven als oncles tot eixugant alguna llàgrima i repetien: aquesta noia cada cop se us fa més maca; i quins cabells més ondulats i bonics que té! A Pallarès no es diu "noia" ni "maca"; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia, i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa.
De feina ja em donaven, ja. Tia de vegades bufava perquè volia tenir les coses bé i atènyer igual als animals i als prats que , que no se'na la cuina, que per a tot no hi havia prou braços. Va ser per la porta d'aquestes visites que jo vaig començar a cuinar i tia anava més descansada; primer m'ho mastegava tot ,, que no se'n fiavva ni gens ni mica, però poc a poc va veure que hi posava seny i paciència i ja em deixava preparar les amanides tota sola, i després les truitades i la verdura, i més endavant els guisats, i al final de tot, la sopa. Per als oncles la sopa era sagrada, era el plat de més confiança. Cada dia hi havia sopa a casa. No hi podia faltar, igual que el pa.
Tomás Yepes (hacia 1650): Bodegón con frutero de cerámica, conservado en el Museo de Bellas Artes de Valencia
Quan venien els cosins de Barcelona, gastàvem molt més, però ells també portaven cafè, una capsa de galetes i una rajola de xocolata, que ens feia més goig que qualsevol altra cosa. Recordo que un any van portar una fruitera de porcellana que devia valer els seus cèntims. Era un cistelló molt graciós amb una nansa trenada i amb un contorn que feia ondes per sostenir més bé la fruita. Per la banda de fora tenia unes formes rodones que eren cireres, amb la cua i dues fulles cada una. Tia sempre en va rondinar, d'aquell present. Que si amb qualsevol cop es trencaria i que, llavors, fes-li un nus a la cua; que si la fruita era per guardar-la estesa en un lloc fresc i no per tenir-la amuntegada per fer goig. Que si patatim, que si patatam. Jo veia que els parents bé ho havien fet amb bon fi i que això era el que valia. També era veritat que em fonia per les coses boniques, però callava per no enfurismar els oncles, sobretot la tia, que era tan pràctica. Val més un tros de pa sec, deia, que qualsevol cosa per fer bonic.


Maria Barbal (1992): Pedra de tartera. Cicle del Pallars, Editorial La Magrana, Les Ales Esteses, 127. Pàgines 25-26.

dilluns, 15 agost de 2011

La festa de Sant Ponç (Solitud)

Josep Berga i Boix (1886): La romería. Abadia de Montserrat. 
 VIII. La festa de les roses
(...) Ja al llevar-se, a les quatre de la matinada, vegé enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, e toies oloroses que s’obrien, tot ascendit, als aires fresquivols del matí; i més tard, a mida que s’aixecava el dia, les toies anaven multiplicant-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes, el mateix en el fons dels torrents que en l’estimbada de Peu de Gall. A les deu del matí tota la muntanya era florida, com un immens, jardí meravellós. Les campanes de l’ermita, repicant desenfrenaes, semblaven cridar a la gent, sentint que tota aquella alegria se’ls ficava a les entranyes i els hi rebotava en els ulls esplendents, en les veus màgicament entonades i en els gestos grandiloqüents, anaven pujant sense parar, abraçats a les roses preservadores que ho embaumaven tot en sa agonia: terra, aires i cervells.

Del curull espesseït del pom, dels volts de l’ermita, se n’aixecava una remor brunzent d’abegotera: crits, rialles, xiu-xius, renecs, cançons... l’alenada sonorosa de l’aplec.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquents fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentrant en aquells cims erms e Sant Ponç, que, no podent contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs. A mig matí es veien a tot arreu, com senyals misteriosos d’un pla estratègic, els muntets de tres pedres el fogó silvestre, i escampats a la vora, les paneres i sarrions esventrats de les vitualles; i més tardet, nombroses i blanques fumaredes, atravessant de dret la quietud dels aires, s’aixecaven com arbres esborradissos d’una blanca boscúria de miratge. Pel camí i dreceres de la banda de Murons podien pujar-hi, bé que malament, cavalcadures i fins tartanes de lloguer, que duguessin animals de pota dura i gent valenta a prova de sotracs; i per allà era per on venien, amb tots sos arreus a coll o muntats en burrets, els firataires de la fireta de Sant Ponç: venedors de rosquilles i caramels, de confits, vi blanc i aiguardent, d’avellanes i pinyons torrats, de morratxes i cantirets de vidre, de soldats de plom i trompetes de llauna; l’home del tret al blanc i el de la baboia, el cec del violí que convertia en planyívoles melopees el relat de crims vulgars, i en Cristòfol, el beneit de Llisquents, que feia gestos i ganyotes enmig de les rodones, escarnint a totes les bèsties conegudes, dels rossinyol fins al garrí i de l’ase fins a les sargantanes.
Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 155-164
Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI.
Francisco de Goya y Lucientes (1799): Mucho hay que chupar. Museo del Prado
 IX. Gatzara
De cap a cap de la sala s’hi havien estes dues llargues taules –arrendades, amb estovalles i emés parament, a un hostal de Murons i muntades sobre cavallets-; en la cambra del canterano hi havia dues taules mes, estretes i malsegures, una de rodona en la cambra del campanar i una altra encara en el paati, enginyada sobre el brocal e la cisterna; això sense comptar la de la cuina, que el personal de la casa i els arrimats d’aquell dia –l’Ànima, les cuineres i les ajudantes- s’havien volgut reservar per a ells, sense que els hi reexís l’intent.A quarts d’una, totes aquelles taules –fora la rodona, destinada als capellans- estaven enrondades de gent afamada i esvolotaire que movia gran rebombori.Aixì que s’havien acabat les cantúries en la capella, tots aquells que  no duien fato havien assaltat la casa desballestadament, a tall d’exèrcit conqueridor, i regolfaven amunt i avall, ficant-see oer titm ticant-ho tot, ensumant-ho tot, demanant-ho tot i cridant-ho tot i a tothom. Bagolaven en el pati, entraven per tandes en la cuina, destorbant a les pobres dones atrafegades, anaven a corrues a fer ses feines al corral, forcejaven la cleda, bastonejaven els xiprers, invadien el terrat i trencaven les flors a grapades matusseres escopien en les basses de fora, s’enfilaven als ametllers per a fer caure el fruit, tiraven pedres als anyells encantats que arrimaven el morricó a la porta enllatada de l’aixart, i en fi, com altres tants caps de núvol, no deixaven cosa sencera arreu.Mes, a mida que els anava fiblant la gana o que es cansaven de furar, passejar o fer mal, es concentraven cap als alts i s’ensitjaven en els refetors improvisats. I allà creixia el xivarri.
Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 165-179.

diumenge, 14 agost de 2011

Verano de 1987: Cuando el socialismo se hizo marbellero

Joaquín Sorolla (1904): Pescador

(...) Aquel dulce verano en Dénia, desde la verbena de la playa llegaba hasta la sobremesa de las cenas con los amigos bajo el algarrobo la voz de un vocalista meloso que cantaba La bamba, y cuando de madrugada iba a ayudar a Pere Joan a cobrar la red que había calado la tarde anterior, me cruzaba con las últimas motocicletas, con los últimos coches llenos de furiosos latidos de música salvaje reventando por las ventanillas que volvían de las discotecas. Era el preludio de la ruta del bacalao. Pere Joan era un viejo pescador, con diseño de Geppeto, dueño de un chiringuito, Els Molins, con sombra de parra y uralita, abastecido por lo que pescaba cada día. Cuando veía que en la red se había enganchado un pez mientras se estaba comiendo a otro, y yo me asombraba, sin volver el rostro, encorvado sobre la borda, decía: "Es que aquí abajo hay más hambre que arriba". Y si pescaba un bogavante o una langosta siempre repetía: "Esta se la comerán los señoritos". De regreso al chiringuito, a las nueve de la mañana, Pere Joan me invitaba a desayunar, un café, un bocadillo de atún y anchoas, una ensalada de tomate de aquellos antiguos con aceitunas amargas machacadas y una cerveza. Después me regalaba un kilo de pescado en el que había salmonetes, caballas, doncellas, pajeles y sargos. Aquellos dulces veranos de los ochenta en Dénia también me embarcaba, invitado por Salvador, avezado patrón, en su barca de pesca de arrastre y pasaba el día en alta mar con corridas desde el cabo de la Nao hasta aguas de Oliva. Bajo el sol del mediodía, con la morralla capturada en el primer copo, el cocinero preparaba la caldereta y al echar la cabeza de ajos sobre el aceite hirviendo ese aroma que la brisa salada extendía sobre el mar creaba por primera vez el universo y ya no existía la memoria, no había corrupción política, ni ETA, ni GAL, ni desencanto, ni reconversión industrial, sino la luz de los sentidos fundida con el pensamiento. Nada.

Fragmento extraído de EL PAÍS: Cuando el socialismo se hizo marbellero, por Manuel Vicent, 14 de agosto de 2011. 
Para leer el artículo completo, CLICA AQUÍ.

divendres, 12 agost de 2011

La cargolada

Encantadísimo (2008): Casa Jordi
-Tanmateix, ermitana, avui que el dia és frescot poríem fere la cargolada. Tingui uns boers desdejunats més grossos que castanyes. Són de Pas de Llop, el clap que els cria més ufans de tota la muntanya. Què m’hi dieu?
A la Mila li estava molt bé: sols que ja tenia el dinar, com qui diu a punt.
-Això rai, ona! Patiu pas per tan poca cosota: jaquiu-lo pel vespre i així tindreu més aviat enllestida la feina. Amb un plat d’escudella i els boers, n’hi haurà pla bé prou per a anar a la guerra tot lo dia.
En Matias acollí la idea entusiasmat, i el pastor es fregà les mans content.
-Vaja, donques: tracte fet… Mentris l’ermitana me deixi el morter per a fer una cuierada d’alioli –perquè sense alioli o pebre els cargols valen pas una escopinyada de penjat!- vós, ermità, replegueu un bon braçat de brossa de l’aixart i l’aconduïu al mirador de la solana, en aquella planícia rodona com una taula. –Tot es deixà per la cargolada. Així que el pastor hagué enllestit l’alioli, i seguit de la Mila que duia el pa i el porró, i del vailet amb la cargolada agafada per l’ansa de vims, tirà cap a l’altell de la solana. La dona estava tota eixorivida.
-Com cascavellegen, pastor, els vostres cargolets...!
 -Faram pla bé més musica quan els hi socarrem les anques, ermitana!
Josep Maria Serarols (2010): Masia del Puig de la Balma, a Mura (Bages)
En el mirador els esperava en Matias, prop del feix de brossa seca, assegut al sòl, les cames en angle, els braços encreuats sobre els genolls i la barba damunt dels braços.
-Vatua conques, ermità! Bé hauríeu pogut endegar els encenals, tanmateix! Quan estarem llestos ja l’alioli serà desfet com aixarop. Veieu de fere un bon llit de seguida, que els mancos estiguin planerets abans de morir... Mentristant l’ermitana i el xerric triaran los minyons que els hi facin més peça, i jo gorniré les forquilles... Forquilles d’estrena... Ací dugui un bruc que és exprés...

Si voleu llegir el text sencer, CLIQUEU-HI
Víctor Català (1905): Solitud, Edicions 62, 118-124.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

ENGRANDEIX EL TEXT