El color púrpura

, 

Marcus Vitruvius Pollio, arquitecto, tratadista, inventor e ingeniero romano del siglo I a.C nos habla en su obra Los diez libros de Arquitectura sobre cómo se conseguía el pigmento púrpura:

"El púrpura posee, por encima de los colores, una categoría superior, una extraordinaria distinción y una exquisita suavidad para la vista. Se obtiene a partir de unas conchas marinas que proporcionan ese color; para los estudiosos de la naturaleza ofrece una especial fascinación que supera otras muchas sustancias naturales, pues no posee un solo y exclusivo color en los distintos parajes donde se crían las conchas, sino que presenta diversos matices de modo natural, como consecuencia del uso del sol. La púrpura que se obtiene en el Ponto y en la Galia tiene un color negro, ya que son regiones cerca del septentrión; si seguimos avanzando entre el septentrión y el occidente, encontraremos una púrpura color cárdeno; la púrpura que se recoge en las proximidades del equinoccio oriental y occidental presenta un color violeta y la que se halla en regiones meridionales tiene un tono rojizo; idéntico color rojo tiene la púrpura que encontramos en la isla de Rodas y en otras regiones cercanas al curso del sol. Cuando se recogen estas conchas, las abren en todo su contorno con instrumentos de hierro; de las hendiduras, como si fueran lágrimas, fluye un líquido que se recoge y se tritura en el mortero; se llama ostro precisamente porque se extrae de fragmentos de las conchas marinas. Por causa del salitre, se seca muy rápidamente salvo que se mezcle con miel".

Vitruvio: Los diez libros de Arquitectura. Libro VII. Alianza Forma, Madrid, 2000.

Más información sobre el grupo de reconstrucción musical histórica Synaulia en:

http://www.soundcenter.it/synauliaspain.htm

La mona de Pasqua

Mona de Pasqua: cristina

És costum, estès arreu de Catalunya, que els padrins i avis facin present, als seus fillols i néts, d’un pastís fet amb farina, sucre i altres llaminadures; hi són aplicats un nombre d’ous igual al dels anys de l’infant a qui hom l’ha de donar. Aquest present es fa fins que es celebra la primera comunió, i com que aquesta, fins fa poc temps, s’efectuava als dotze anys, les mones més grosses mai no passaven de la dotzena. Els ous solen ésser durs, tenen la closca pintada de color, i estan engalanats amb altres galindaines populars. Les mones tenen formes variables, segons les localitats; però, generalment, no solen sortir-se de la forma rodona. Abans, es pastaven a casa i constituïen un dels pastissos típics de la pastisseria popular casolana; avui, rarament s’hi fan. És corrent que els infants la vagin a cercar a casa dels padrins o avis, tot endiumenjats. El costum és antic, puix que ja surt citat en el segle XV amb el mateix nom de mona.

Mona amb ous de xocolata

Quan hom pastava a casa, les mones eren fetes simplement amb pasta de pa, potser una mica més pastada i millorada. [...] Ara fa un segle, hi havia dues menes de mones. Les més senzilles eren de pasta d’ensaïmada i tenien forma de tal. Portaven els ous aplicats al damunt. Costaven a raó de sis “quartos” per ou. Les més grosses eren de sis ous i costaven, per tant, trenta-sis “quartos”, equivalents a una pesseta i vuit cèntims de la moneda d’ara. Les més bones eren de pasta de tortell, i costaven a raó de deu “quartos” per ou.

Mona de pastisseria amb figura de xocolata

Les mones de pastisseria són modernes. Daten, si fa no fa, d’un segle enrera. Els pastissers i confiters van trencar la forma tradicional de les mones clàssiques dels forners i els van donar forma variable, més aviat de ramellet. Una de les pastisseries que més van excel·lir a fer mones fou la casa Massana, del carrer d’En ferran. Va establir el costum de posar, al cim del ramellet, una figureta que representava un mico. Això va refermar la designació de mona per al pastís o, millor dit, per a la vella coca. D’aleshores deriva el rematament dels pastissos amb figures i nines, que, un cop menjada la llaminadura, constitueixen una joguina per a l’infant.
Joan Amades (1950). Costumari català. El curs de l’any, II. Barcelona: Salvat i Edicions 62 (edició facsímil, 1982).

Més informació sobre Joan Amades i el Costumari.

Fotografies: Fina Masdéu.